Duc el polze moll de saliva sota la manta. He estat mossegant-me els rebaixincs fins a fer-m’hi sang. Què? Ara és quan se n’adona que el guant va agafar-lo en Guy. El dit. En girar-me cap a ell, el veig mirant-me des de l’altra punta del sofà. No, si ja no me’l mossego. La resplendor de la pantalla com un vagó de metro. Tot és fora. Més enllà de la pell d’un. Encara no plou com han pronosticat els meteoròlegs. Alerta dos, han dit. El constipat com una espina de peix clavada a la gola. Així és com ens hem quedat tan a prop l’un de l’altre, de la pantalla i de les crispetes.
La corba de Gauss 