L’aigua és freda com un tall. De cop. De cop. Un tros endins, la Maria sacseja la mà indicant-me que hi vagi. Quan l’aigua m’arriba a l’alçada del melic, continc la respiració i em submergeixo. Deixo de sentir-la per sentir només el so sord d’allò que s’ofega dins.
Cristina Casas i Mata 