Tot ajupint-me, agafo una pedra del pati. La gossa, un tros enllà, quieta, em segueix amb la mirada. Alço el braç i faig com si, però no la tiro. I ella mou la cua i espera. I ara sí, llanço la pedra, amb tota la força continguda, tan lluny com puc, enllà de l’arbre, prop de la gossa. I la gossa salta i l’atrapa al vol. I amb la pedra a la boca ve cap a mi. Me la deixa a tocar dels peus i posa en mi els seus ulls de bèstia, esperant que li llanci una altra cosa, la vida, per exemple.