Aquesta mena d’infidelitat que és estimar a Robert Walser. “Per escriure no cal veure res extraordinari. Ja és molt el que es veu”. Penso en la quietud blavosa dels camps, en les seves petjades a la neu, en el rastre que hi deixa. I vull creure que escrivia de la mateixa manera que caminava, sostenint. 

El dia de Nadal de 1956 va sortir a passejar, com feia habitualment, pels voltants del sanatori mental d’Herisau, a la Suïssa oriental. Al cap d’unes hores, un grup de joves van trobar el seu cos estès a la neu. Tenia setanta-vuit anys i la mà sobre el pit.