Aquesta mena d’infidelitat que és estimar a Robert Walser. “Per escriure no cal veure res extraordinari. Ja és molt el que es veu”. Penso en la quietud blavosa dels camps, en les seves petjades a la neu, en el rastre que hi deixa. I vull creure que escrivia de la mateixa manera que caminava, sostenint. 

El dia de Nadal de 1956 va sortir a passejar, com feia habitualment, pels voltants del sanatori mental d’Herisau, a la Suïssa oriental. Al cap d’unes hores, un grup de joves van trobar el seu cos estès a la neu. Tenia setanta-vuit anys i la mà sobre el pit.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: