Plou. Plensa, que es troba de visita a la ciutat de Milwaukee, ha sortit a passejar pels voltants del llac Michigan. La pluja s’intensifica quan arriba a la vora. Els pocs turistes, que aquesta tarda fosca i freda passegen pels voltants del llac, es dispersen a aixoplugar-se. Un home, camí avall, corre cobrint-se el cap amb els braços. El vent del nord remou amb fúria l’aigua que, onejant, es torna d’una negror fonda. Sense deixar de subjectar el paraigua, Plensa es botona fins dalt l’abric i emprèn el camí de tornada a l’hotel. En passar pel davant de les astes de fusta, que clavades al fons del llac emergeixen de l’aigua per marcar el camí de les barques, es fixa en un ocell que es posa sobre un dels pals. Es queda uns segons mirant-se’l. Tot en el paisatge és sacsejat i vinclat per les fortes ratxes de vent, excepte l’asta de fusta on l’ocell descansa.

L’escultura és aquella asta. Anys després, en ser nomenat doctor honoris causa per l’Autònoma de Barcelona i rememorant l’escena, Plensa dirà que l’escultura és aquell lloc en el temps i en l’espai propi i personal que ens abraça i protegeix. És el lloc on sempre podem tornar. 

Ara, i fins al 22 d’abril, tenim l’ocasió de veure una mostra de les seves obres més representatives al MACBA. 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: