El moment en què el president espanyol compareixia declarant l’estat d’alarma, em trobava amb un grup d’amics celebrant els cinquanta anys d’un d’ells. Ja de nit i encara amb el soroll i els per molts anys de la festa dins el cap, vaig conduir per carrers deserts fins a casa. Després, només silenci. 

Els primers dies de confinament posava la ràdio de fons. Programes informatius en què periodistes i polítics parlaven del creixement de la corba epidèmica i de mesures per evitar-ne la propagació. En escoltar-los, ni que fos en aquella mena de remor marina, la por em picava a la pell com si hagués posat el braç dins un eixam d’abelles. Avui he tornat a Bach. 

Treballar des de casa es fa estrany i caòtic. Suficient per no saber on comença el cos i on acaba la casa. 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: