El moment en què el president espanyol compareixia declarant l’estat d’alarma, em trobava amb un grup d’amics celebrant els cinquanta anys d’un d’ells. Ja de nit i encara amb el soroll i els per molts anys de la festa dins el cap, vaig conduir per carrers deserts fins a casa. Després, només silenci. 

Els primers dies de confinament posava la ràdio de fons. Programes informatius en què periodistes i polítics parlaven del creixement de la corba epidèmica i de mesures per evitar-ne la propagació. En escoltar-los, ni que fos en aquella mena de remor marina, la por em picava a la pell com si hagués posat el braç dins un eixam d’abelles. Avui he tornat a Bach. 

Treballar des de casa es fa estrany i caòtic. Suficient per no saber on comença el cos i on acaba la casa. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s