Cap de Beethoven possiblement és l’obra que més em fascina de Dalí. Una aiguada gegantina que pintà als anys setanta llançant pops vius sobre el paper. Els pops en impactar sobre el paper i ser arrossegats deixaven un rastre de tinta amb la qual el pintor anava definint el que seria el cap de Beethoven. Dalí havia col·locat el paper sobre el paviment del pati de la seva casa de Portlligat. Donades les grans dimensions de l’obra, per accedir al centre havia de trepitjar repetidament el paper deixant impreses i integrades dins el retrat les seves petjades. A les empremtes de les espardenyes i la tinta de pop, Dalí va afegir-hi una altra tinta, més vermellosa, amb què va acabar configurant el rostre del compositor i un paisatge a la part inferior.
No era la primera vegada que dedicava una obra a Beethoven, el 1939 l’havia dibuixat per a il·lustrar la Vida secreta de Salvador Dalí (1939-1941). Malgrat haver-li dedicat dues obres, Beethoven no fou mai el compositor predilecte de Dalí. El pintor preferia acompanyar-se de la música de Richard Wagner que escoltava en un vell tocadiscos que no sonava molt millor que una paella en la qual s’hi fregien sardines, com ell mateix admetia als amics que, en visitar-lo, es queixaven del so estrepitós que feia l’aparell.
Aquest 2020 es compleixen 250 anys del naixement de Ludwing van Beethoven. A principis de febrer ambdues obres, Cap de Beethoven (1973) i Crani de Beethoven (1939), van viatjar fins a l’Arp Museum, a la ciutat alemanya de Remagen, per sumar-se als actes de commemoració del naixement del compositor.
Dos artistes excèntrics, radicals i innovadors amb un llegat artístic que transgredeix els gèneres.
La corba de Gauss 