Sóc algú que no escriu en cafeteries. Em molesta furgar fins a trobar el bolígraf al fons de la bossa, les converses a la taula del costat, el soroll metàl·lic de les cadires en arrossegar-se, els televisors sense volum sintonitzats en el canal de notícies, els audio de whatsapp, les engrunes de croissant a la taula.

Sóc algú que no pren notes i que entra a les papereries de les ciutats que visita a mirar-se la col·lecció de Moleskines. Algú que bada davant l’expositor on, ordenats per mida, s’hi exhibeixen els quaderns de fulles color ivori i tancament elàstic. Tapa dura. Tova. De color negre. Blau safir. Blau escull. Verd murta. Cinta marca pàgines. Butxaca interior. Amb ratlles o sense, i que acaba comprant gominoles. 

Sóc algú que escriu excepte en cafeteries, en vagons de tren, en biblioteques, en sales d’espera, en aeroports, en parcs, en les portes dels lavabos públics, en el dors de la mà. 

Algú que camina, neda, condueix, està i no està per la conversa de la taula intentant retenir imatges, idees, frases, versos que li vénen, com un estol d’ocells, al cap. Algú que en arribar a casa puja al pis de dalt, seu davant un ordinador de sobretaula i escriu.