Obro les finestres. Una llum covada il·lumina de nou les estances que han estat més de quinze dies tancades. Del pati de veïns entra olor a ceba fregida. Em miro la casa com a quelcom aliè. Em miro allò que em pertany, mobles, coixins, llibres, roba, com un estranger. Com si mai abans hagués estat aquí. No obstant això, hi ha una part de mi en tot, en cada objecte. 

Sembla que faci molt de tot plegat. Encara és estiu. Ho és però una mica menys. Passaré el que queda de vacances a casa. Una casa adossada i pati interior on els veïns estenen la roba i, al vespre, sopen i surten a regar les tomaqueres. Els sento conversar o escoltar música al mòbil mentre llegeixo al sofà amb les finestres obertes. El mar sempre ha quedat lluny d’aquí. La piscina inflable que col·locaren al pati del costat, ara és plena d’aigua estancada. Ja ningú s’hi banya.