Amb un gest sec descorro la cortina que dóna al bacó. Una tela gruixuda i vellutada que impedeix que la llum penetri a l’habitació. En fer-ho, una claror bruta omple l’estança. Té quelcom de Hopper. Desplaçant la porta corredissa, surto a la balconada. Exterior amb balcó, va assenyalar-me la veu rogallosa de l’altra banda del telèfon quan uns dies abans vaig trucar a l’hotel per llogar-hi una habitació. Des d’aquí no es veu la platja, només el mar allà al lluny com una màcula. Se’n sent l’olor densa que només sentim els qui hi vivim lluny. De nena podia sentir-la a quilòmetres de distància, en l’aire reescalfat de principis d’agost que entrava per la finestreta abaixada del cent vint-i-set del pare, a mesura que ens apropàvem a la costa. Tot el que en queda, excepte el silenci, pot inventar-se. 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: