Als anys noranta, quan Arvo Pärt ja era un dels compositors contemporanis més reconeguts i interpretats, Tabula Rasa sonava en els hospitals de New York on els pacients en fase terminal de sida demanaven escoltar-ne repetidament el segon moviment, Silentium, mentre rebien les cures pal·liatives. Les tres melodies del moviment avançaven, superposant-se, al llarg de la vintena de minuts que duraven les cures fins a dissoldre’s en el silenci. Els malalts l’anomenaven “música d’àngel”, per la immensa pau interior que els transmetia; i és que, com Pärt ha explicat en diverses ocasions, «…una nota, o un ritme silenciós o un moment de silenci, consola.»
Abans de convertir-se en el compositor minimalista que ha fascinat a oients d’arreu del món, havia treballat com a enginyer de so per a la Ràdio d’Estònia, el seu país natal i del qual se’l va convidar a marxar – a principis dels anys vuitanta – quan després d’un període de silenci i crisi personal començà a experimentar amb el llenguatge musical i, conseqüentment, les seves composicions esdevingueren excessivament modernes i sacres a l’oïda del govern soviètic. Just abans d’exiliar-se va compondre aquesta meravella, Spiegel im Spiegel (en alemany, Mirall en el mirall).
Calleu i escolteu:
La corba de Gauss 