El 6 d’abril de 1962, minuts abans que comencés el concert, Leonard Bernstein, el director de l’orquestra Filharmònica de New York, pujà a l’escenari del Carnegie Hall per desmarcar-se de la interpretació poc ortodoxa de Brahms que aquella nit oferiria l’orquestra de la qual estava al capdavant. Per què la dirigeixo, es preguntà dirigint-se al públic absolutament desconcertat, doncs perquè el pianista que de forma excepcional avui ens acompanya és un artista formidable i penso que es mereixen escoltar-lo.
Dit això donà pas a un home d’aspecte descuidat que, capcot i sense mirar-se el públic, es dirigí al centre de l’escenari. Un cop davant el piano, s’assegué en una cadira de potes curtíssimes que l’obligava a encorbar-se, col·locà els dits sobre el teclat que li quedava a l’altura dels ulls i començà a tocar un Brahms totalment desconegut.
L’home era Glenn Gould, el que per a molts acabà esdevenint el millor pianista del segle XX. El millor o no, és indiscutible que Gould era únic: interpretava sense partitura —de memòria i sense seguir les indicacions del compositor— i tocava assegut en una atrotinada cadira camacurta que anava amb ell a tot arreu, els cruixits de la qual es fusionaven amb la música. El pare li havia retallat les potes quan Glenn tenia vuit anys per tal de facilitar-li més flexibilitat i comoditat en els seus exercicis de piano.
Existeixen multitud d’anècdotes sobre les seves excentricitats: vestia amb abric, bufanda i guants tot l’any, cantussejava mentre tocava el piano, es treia les sabates a mig concert i odiava el contacte amb el públic, per la qual cosa va deixar d’oferir directes quan només tenia 34 anys.
Com Bernstein, jo també penso que mereixeu escoltar-lo. Amigues i amics, així tocava el pianista més genial i extravagant de la història:
La corba de Gauss 