«Si pogués explicar la història en paraules, no necessitaria una càmera», deia el fotògraf nord-americà Lewis Hine. A vegades, com a Hine, el llenguatge no ens és suficient. 

Allò que no té paraules, però, té imatge. Com la paraula, la imatge és autobiogràfica i discursiva. La fotografia no és l’indret, l’objecte o la persona que hi apareix, sinó el relat que d’ells podem fer-ne. És la possibilitat de fabular sobre el passat i el present,  d’inventar-nos. 

La fotografia és mirar endins, i que aquest mirar endins es faci espai, es dilati, s’embosqui; modeli serralades, planes, ribes, i poder-les habitar. És mostrar no només allò que passa, sinó també el que no passa, el que ens hauria agradat que passés.