Cambres pròpies

«Una dona necessita diners i una cambra per dedicar-se a la literatura», escrivia Virginia Woolf l’any 1929 en el que avui és un dels assajos més emblemàtics del feminisme.

Un assaig en el qual Woolf reivindica el dret de les dones a tenir temps per a elles i un espai per a la creació literària, afirmant que la dona podia ocupar una posició destacada en qualsevol àmbit cultural i intel·lectual sempre que disposés de les mateixes circumstàncies socials i econòmiques de les quals gaudia l’home.

Unes condicions materials inexistents en l’ecosistema de l’època, en el que les poques dones que escrivien ho havien de fer ocultament, un cop acabades les activitats domèstiques i el pare o el marit ja s’havien retirat a dormir.

Quan Woolf diu que la dona ha de tenir un espai i uns diners, no només està establint uns mínims per tal que pugui dedicar-se a la literatura, sinó que designa els requisits indispensables per a desenvolupar-se en l’àmbit personal.

Si bé cal contextualitzar les reflexions en l’elit intel·lectual i burgesa dels anys vint, el text continua sent absolutament vigent.

En una societat occidental, en què la majoria de dones estem emancipades i tenim un treball remunerat, ambdues condicions (sou i habitació) haurien de ser fàcilment assolides. No obstant això, i contràriament del que podria semblar a priori, avui dia encara hi ha poques realitats on es compleixin totes dues.

Tot i haver conquerit espais públics, d’ençà que va sortir publicat l’assaig, per a moltes dones continua sense existir un espai privat. Un temps i un lloc propi, enmig de totes les responsabilitats domèstiques, per dedicar-lo a activitats exclusivament seves sense haver de resoldre les urgències de l’entorn.

Només cal veure les dificultats amb les quals es van trobar tantíssimes dones quan durant el confinament varen haver-se de quedar treballant a la taula del menjador de casa, entre joguines, amb els nens corrent i cridant al voltant seu, i pendents que no els vessés l’olla que havien deixat als fogons.

Una cambra pròpia no deixa de ser un espai simbòlic. És un temps d’intimitat, un lloc sense interrupcions, on desenvolupar-se en l’àmbit personal i intel·lectual, on habitar-se, on ser. Una habitació pròpia és tot això.