Fa uns anys, el novel·lista japonès Haruki Murakami sorprenia els lectors amb un assaig autobiogràfic titulat De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2010), on explicava la seva necessitat de fer exercici físic de resistència, i com aquesta necessitat l’ha portat a córrer maratons i triatlons. Durant l’assaig també aborda temes sobre literatura, i vincula la disciplina i bona forma física amb l’ordre mental que es necessita per escriure concentrat durant unes quantes hores cada dia.

En De què parlo quan parlo de córrer Murakami fa una reflexió sobre com el fet de córrer l’ha ajudat en la seva escriptura. I és que això d’escriure és com una cursa de llarga distància, de resistència, que requereix entrenament i dedicació durant molt de temps.

Jo no corro, però nedo. També escric, tot i que ni una cosa ni l’altra amb la mateixa regularitat ni dedicació que Murakami. 

«És igual com de mundana pugui semblar una acció – escriu Murakami -: mantén-la prou en temps i es converteix en un acte contemplatiu, fins i tot meditatiu».

«Quan corro, corro i prou -també diu -. Corro en un buit. O dit d’altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra dins aquest buit».

Nedar em serveix durant la setmana per relaxar-me, per cremar tota la tensió de l’activitat diària i, sí, també m’ajuda a escriure, ja que molt, molt de tant en tant em ve al cap alguna idea que acaba traspassant al paper.