Mamadeta, llegeixo a la pissarra d’un bar. Tenim mamadeta, llegeixo en la del següent, i encara dos, tres, quatre cops més al llarg del carrer. El reclam insistent m’esgarrifa i m’enriola a parts iguals. Entra tu i demana una mamadeta, acabo dient-li a l’Albert, un dels amics amb els quals he anat a Tarragona i que, tan desconeixedor i intrigat com jo, se li escapa el riure per sota el nas cada cop que passem per davant d’un d’aquells cartells.

La mamadeta és un beuratge resultant de mesclar Chartreuse verd, Chartreuse groc i granissat de llimona, i que des de fa un parell de dècades es beu per Santa Tecla. El ritual és beure’l amb el barrilet de les festes, una mena de cantimplora penjada al coll, que pots reomplir tantes vegades com faci falta durant la nit.

El Chartreuse va arribar a Tarragona el 1903 de la mà dels monjos Cartoixans i, tot i que actualment es produeix a Voiron (França), s’ha mantingut com el licor típic de la ciutat. De la fórmula, un dels secrets més ben guardats dels monjos, només se’n sap que conté 130 plantes (a saber quines…) a les quals, un cop destil•lades, s’hi afegeix mel i xarop de sucre per obtenir licor verd o groc, i es deixa envellir llargament en botes de roure.

Fotografia i text podria semblar que no tenen res a veure, però cronològicament una cosa va seguir a l’altra i un cop vaig tenir la mamadeta als dits, vaig ser incapaç de fotografiar res més.