Salut mental per a tothom

El dia 10 d’octubre es commemora el dia internacional de la salut mental, una iniciativa promoguda des de la Federació Mundial de la Salut Mental (WFMH, en anglès) amb l’objectiu de sensibilitzar a la societat sobre els trastorns mentals, lluitar contra l’estigmatització que pateixen les persones afectades i impulsar mesures que en millorin l’atenció. 

Sota el lema “Salut mental per a tothom: major inversió, major accés. Per a qualsevol persona, en qualsevol lloc”, els actes d’aquest any se centren a reivindicar que la salut mental sigui una prioritat per als estats i en les inversions d’àmbit global. 

La salut mental és una de les àrees més desateses de la salut pública. Aproximadament mil milions de persones pateixen un trastorn mental, tres milions moren cada any a causa de l’alcoholisme i cada 40 segons es produeix un suïcidi en algun lloc del món (segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS). Malgrat l’esgarrifança que poden provocar aquestes dades, els països continuen invertint en salut mental només el 2% del seu pressupost sanitari. Es calcula que gairebé el 75% de la població mundial que pateix algun trastorn mental o consumeix tòxics no rep cap tractament.  

La situació sobrevinguda arran de la pandèmia per COVID-19 no ha fet més que empitjorar la problemàtica de base.

Si bé les persones que han patit de forma greu la malaltia (situacions traumàtiques, incertesa davant l’evolució de la malaltia, confinaments perllongats en males condicions), així com les que han perdut un familiar sense la possibilitat d’acomiadar-se’n ni rebre l’escalfor dels éssers estimats, són les que més impacte emocional han tingut, no han estat les úniques. 

Les persones que prèviament patien un trastorn mental, i que en aquest sentit partien ja d’una situació de major vulnerabilitat, també han patit un gran impacte emocional. En alguns casos, el distanciament social imposat per la situació de pandèmia ha incrementat l’aïllament i la dificultat que ja tenien per establir lligams relacionals. En d’altres, en aquells que el trastorn s’expressa més en la intensitat de les relacions interpersonals, el confinament forçat ha desencadenat estats d’angoixa i alteracions de conducta.

Un dels altres grans grups de damnificats ha estat el personal sanitari, que ha hagut de sostenir durant mesos una sobrecàrrega emocional i laboral (exposició a la infecció, por a contagiar a familiars, canvis constants de protocols, presa de decisions…) difícil de gestionar.

A tot això, cal afegir l’impacte psicològic i emocional que el trencament de rutines i hàbits, així com la por i la incertesa, ha tingut sobre tota la població i que s’ha manifestat – i es manifesta – de formes tan diverses com irritabilitat, ansietat generalitzada, tristesa, o pessimisme. Un impacte generalitzat però d’intensitat desigual que, com apuntava recentment la Taula de salut mental de Barcelona, pot tenir efectes devastadors en les persones amb condicions de vida més precàries (persones amb dificultats econòmiques, amb malalties cròniques, en situació de violència familiar… ).

La situació de fragilitat amb la qual ens trobem fa que ara, més que mai, la salut mental esdevingui una prioritat. Prioritzar és creure-hi. És gestionar la salut mental com el què és: com a quelcom vital. Cal abordar-la de forma integral i transversal, des de diferents àmbits: sanitari (més presència de professionals en els centres d’atenció primària), social (a partir de la integració i la igualtat d’oportunitats) i educatiu (amb campanyes de sensibilització a la comunitat). 

Calen plans d’acció i polítiques públiques valentes que garanteixin un servei de salut mental de qualitat, basat en un model comunitari que fomenti la inclusió de les persones en tots els àmbits de la vida (salut, social, laboral, habitatge…). 

La salut mental ha d’esdevenir una prioritat per als governs i les administracions, però també per a nosaltres com a ciutadans i agents integradors. Només treballant plegats aconseguirem una societat plena i igualitària. 

Paolo Troilo

Obro les finestres. Una llum covada il·lumina de nou les estances que han estat més de quinze dies tancades. Del pati de veïns entra olor a ceba fregida. Em miro la casa com a quelcom aliè. Em miro allò que em pertany, mobles, coixins, llibres, roba, com un estranger. Com si mai abans hagués estat aquí. No obstant això, hi ha una part de mi en tot, en cada objecte. 

Sembla que faci molt de tot plegat. Encara és estiu. Ho és però una mica menys. Passaré el que queda de vacances a casa. Una casa adossada i pati interior on els veïns estenen la roba i, al vespre, sopen i surten a regar les tomaqueres. Els sento conversar o escoltar música al mòbil mentre llegeixo al sofà amb les finestres obertes. El mar sempre ha quedat lluny d’aquí. La piscina inflable que col·locaren al pati del costat, ara és plena d’aigua estancada. Ja ningú s’hi banya. 

Sóc algú que no escriu en cafeteries. Em molesta furgar fins a trobar el bolígraf al fons de la bossa, les converses a la taula del costat, els paraigüers plens a l’hivern, el soroll metàl·lic de les cadires en arrossegar-se, el cafè sol, els televisors sense volum sintonitzats en el canal de notícies, els audio de whatsapp, les engrunes de croissant a la taula. 

Sóc algú que no pren notes i que entra a les papereries de les ciutats que visita a mirar-se la col·lecció de Moleskines. Algú que bada davant l’expositor on, ordenats per mida, s’hi exhibeixen els quaderns de fulles color ivori i tancament elàstic. Tapa dura. Tova. De color negre. Blau safir. Blau escull. Verd murta. Cinta marca pàgines. Butxaca interior. Amb ratlles o sense, i que acaba comprant gominoles. 

Sóc algú que escriu excepte en cafeteries, en vagons de tren, en biblioteques, en sales d’espera, en aeroports, en parcs, en les portes dels lavabos públics, en el dors de la mà. 

Algú que camina, neda, condueix, està i no està per la conversa de la taula intentant retenir imatges, idees, frases, versos que li vénen, com un estol d’ocells, al cap. Algú que en arribar a casa puja al pis de dalt, seu davant un ordinador de sobretaula i escriu.

Cap de Beethoven

Cap de Beethoven possiblement és l’obra que més em fascina de Dalí. Una aiguada gegantina que pintà als anys setanta llançant pops vius sobre el paper. Els pops en impactar sobre el paper i ser arrossegats deixaven un rastre de tinta amb la qual el pintor anava definint el que seria el cap de Beethoven. Dalí havia col·locat el paper sobre el paviment del pati de la seva casa de Portlligat. Donades les grans dimensions de l’obra, per accedir al centre havia de trepitjar repetidament el paper deixant impreses i integrades dins el retrat les seves petjades. A les empremtes de les espardenyes i la tinta de pop, Dalí va afegir-hi una altra tinta, més vermellosa, amb què va acabar configurant el rostre del compositor i un paisatge a la part inferior. 

Cap de Beethoven. Salvador Dalí

No era la primera vegada que dedicava una obra a Beethoven, el 1939 l’havia dibuixat per a il·lustrar la Vida secreta de Salvador Dalí (1939-1941). Malgrat haver-li dedicat dues obres, Beethoven no fou mai el compositor predilecte de Dalí. El pintor preferia acompanyar-se de la música de Richard Wagner que escoltava en un vell tocadiscos que no sonava molt millor que una paella en la qual s’hi fregien sardines, com ell mateix admetia als amics que, en visitar-lo, es queixaven del so estrepitós que feia l’aparell.

Aquest 2020 es compleixen 250 anys del naixement de Ludwing van Beethoven. A principis de febrer ambdues obres, Cap de Beethoven (1973) i Crani de Beethoven (1939), van viatjar fins a l’Arp Museum, a la ciutat alemanya de Remagen, per sumar-se als actes de commemoració del naixement del compositor.

Dos artistes excèntrics, radicals i innovadors amb un llegat artístic que transgredeix els gèneres.