Esborradís i blanc

L’Escola d’Art de Vic acull, fins al 23 de juny, una exposició antològica de l’obra de l’artista i amiga Aina Roca Anfruns (1976-2020). La mostra, comissariada per Ana M. Palomo i impulsada per ACVIC, recull una selecció de l’obra de l’Aina que, amb la seva mort inesperada aquest passat estiu, ens ha deixat un llegat artístic i personal immens. Un treball sensible i sòlid caracteritzat per la reflexió i constant recerca sobre el llenguatge artístic. Una creació que transita de la pintura cap a la despintura en la qual el paper a poc a poc va abandonant la funció de fons o suport per esdevenir matèria artística.

Com ella mateixa expressava «[…] el paper ha deixat de ser suport pictòric per ser matèria. Obrir-lo, despullar-lo, modelar-lo, fer-li incisions, modificar-lo sense afegir ni treure. Deixar que la matèria es mostri a partir d’una mínima actuació, que queda incorporada a l’obra a través del seu registre sonor. A mig camí entre la pintura i algun altre lloc, el suport pictòric es transforma en espai i reclama atenció»

El paper esdevé el mitjà sobre el qual, buidant-lo, raspant-lo i sotmetent-lo a incisions, l’Aina explora amb una extrema delicadesa la fragilitat en tots els seus vessants. Una fragilitat que deixa al descobert la bellesa d’allò que és intangible. El títol de la mostra, Esborradís i blanc, remet a un vers del poeta Lluís Calvo, a qui a ella tant li agradava llegir.

Paral·lelament a l’exposició, Camí de Marges edita aquests dies una publicació sobre l’obra de l’artista, incloent-hi també alguns textos seus. La presentació del llibre tindrà lloc el pròxim 11 de juny a l’Escola d’Art de Vic. 

Aina Roca Anfruns

Hi ha poc trànsit a la carretera. És el primer dia que fa calor i duc el vidre abaixat. Per la finestra entra l’aire reescalfat i l’olor marejadora de la pols i el pol·len. De tot, n’he retingut només el vers. Ressono tot com el buc ple d’abelles. *

* Joan Vinyoli. Llibre d’amic

Deixo la bossa sobre l’ampit de la finestra de casa i, introduint-hi la mà, palpo el fons. Toco alguna cosa que podrien ser les claus i l’agafo. Un cop fora de la bossa, comprovo que és un encenedor clipper que algú un dia em va deixar i no vaig retornar. A la part superior li manca la peça d’acer. Trec la cartera amb algunes monedes, les mateixes de sempre, per si he de pagar una zona blava o vull prendre un cafè a mig matí que acabo pagant sempre amb targeta per no entretenir-me a comptar-les.

Agafo el llibre de poesia que sempre duc a la bossa per llegir en cas d’emergència, i el deixo sobre l’ampit, al costat de la cartera. Faig el mateix amb les ulleres de sol i els dos mòbils, el de la feina i el personal, que entre ambdós acumulen una cinquantena de notificacions de whatsapp i milers de fotos de tots aquells llocs i persones que configuren el meu món.

Al fons de la bossa, palpo els auriculars amb els quals escolto llistes d’spotify en les que en un moment o altre sempre acaba sonant bach. Els aparto a un costat. Toco un llapis d’ikea i un bloc de notes on rarament prenc anotacions perquè després no sé com passar al poema les coses que succeeixen a la vida. Un retall de diari on recomanen una exposició que fa mesos que ha acabat. Un raspall de dents, un pintallavis vermell rússia que he deixat d’utilitzar perquè em tacava la mascareta, i, després sí, el tacte ferruginós d’un manyoc de claus. La de casa, la del garatge, la dels pares i la que no recordo d’on és, però que no me’n vull desfer per si un dia obre alguna porta del passat.