Els nou del vint

Els meus nou preferits del 2020. Petits instants de felicitat en aquest any tan atípic:

– La Pesta, d’Albert Camus (Labutxaca, 2009). La pandèmia de la COVID-19 ha fet disparar les vendes de La Pesta, convertint-se en tot un fenomen editorial a Europa. 

La novel·la de Camus (1913 – 1960) explica com a finals dels anys quaranta del segle XX una epidèmia de pesta bubònica afecta la ciutat algeriana d’Orà, llavors encara colònia francesa, i com tota la població queda sumida al confinament i a la por. 

Escrita durant l’ocupació alemanya de França i publicada el 1947, un cop finalitzada la II Guerra Mundial, sovint s’ha interpretat com una al·legoria de l’ocupació nazi o, per extensió, com a metàfora de qualsevol mal. Mai fins ara, però, la lectura literal – confinament, por, solidaritat, mort, supervivència – havia estat tan vigent. La similitud entre la novel·la i la realitat, ara mateix, és esfereïdora.

– Ordesa, de Manuel Vilas (Alfaguara, 2018). Millor llibre de l’any 2018 segons Babelia (El País). La novel·la més personal de l’escriptor Manuel Vilas (Barbastro, 1962), escrita en clau d’autoficció. Una crònica familiar i social de l’Espanya de les últimes dècades, a partir de la reconstrucció fragmentada de la història dels seus pares després de la seva pèrdua. Un llibre absolutament extraordinari.

– Idaho, d’Emily Ruskovich (Les hores, 2020). Guardonada amb el prestigiós International Dublin Literary Award del 2019, atorgat pels bibliotecaris d’arreu del món. Idaho, novel·la de debut de l’escriptora nord-americana Emily Ruskovich, narra la història d’una família assotada per una gran tragèdia i els efectes que aquest fet brutal té en altres persones. Una novel·la bellíssima que ens fa reflexionar sobre l’amor, el perdó i l’oblit.

– Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019). Guanyadora del Premi Llibres Anagrama és la segona novel·la de Solà (Malla, 1990). Narra la història de dues morts a partir de la veu de diferents personatges i elements de la natura. Un llibre escrit amb una prosa poèticament deliciosa i plena de textures. 

– En lloc segur, de Wallace Stegner (Libros del Asteroide, 2017) En lloc segur, publicada originàriament el 1987, és l’última novel·la de Wallace Stegner (1903-1993), un dels màxims exponents del realisme nord-americà de la segona meitat del segle XX.

Un escriptor, editor i professor de literatura ja retirat – alter ego de Stegner – i la seva parella visiten a uns amics de joventut a la residència d’estiu que aquests últims tenen a Vermont. Tots ells saben que serà el darrer cap de setmana que passaran junts. Una profunda reflexió sobre l’amor i l’amistat. 

– Benedicció, de Kent Haruf (Edicions del Periscopi, 2019). Tercera entrega de la trilogia de Holt, en la qual Kent Haruf (1943 – 2014) ens apropa a les vides dels habitants d’un petit indret de Colorado. Dad Lewis, un ancià amb malaltia terminal, passa els seus últims dies acompanyat de la seva dona i la seva filla, qui s’ha traslladat a la casa familiar per cuidar-lo. Amb una prosa senzilla i plena de detalls, Haruf ens endinsa en la vida quotidiana dels veïns on les històries s’entrellacen amb un ritme pausat i commovedor.

Benedicció ens parla de la mort i de l’acceptació d’aquesta d’una manera natural i amb la fermesa de saber que el passat no es pot canviar. 

– La lección de anatomía, de Marta Sanz (Anagrama, 2014). Després d’haver estat publicada el 2008 per RBA, el 2014 l’editorial Anagrama reedita la novel·la revisada, reestructurada i ampliada per l’autora. 

Autobiografia novel·lada en la qual Marta Sanz (Madrid, 1967) realitza, en un procés semblant al d’un forense que practica l’autòpsia a un cadàver, una dissecció psicològica d’ella mateixa i del seu entorn. Tant és així que la novel·la pren el títol del quadre de Rembrandt, un pintor amb el qual la novel·lista comparteix la seva visió del realisme: fosc i lluminós.

Poesia :

– Entre la fractura i l’aleteig, de David Tona (Témenos Edicions, 2019). Un recorregut poètic a través del qual Tona (Gurb, 1978) explora el fet de viure, l’experiència del dolor i el pas del temps a partir d’elements naturals i del paisatge. Unes imatges que qüestionen i interpel·len al poeta osonenc tant per la seva profunda bellesa com per la crua realitat que ens toca a tots viure. 

–  Capcorestómac, de Biel Barnils (Témenos Edicions, 2019). Primer poemari de l’escriptor i activista cultural Biel Barnils (Barcelona, 1976). Capcorestómac recull 60 poemes – ordenats per pensament, emoció i víscera – que l’autor “salva de la foguera” dels escrits fins al moment, que considera el bell mig de la seva vida. 

50 anys, el llibre.

Divendres, 4 de desembre, coincidint amb els actes de commemoració del dia de les persones amb discapacitat, la Fundació MAP va presentar el llibre 50 anys construint futur. Un llibre que he escrit conjuntament amb la Marta Rudé Rull, i en el qual recollim la trajectòria de l’entitat on treballem i que estimem. 

Al llarg d’aquest mig segle de vida, famílies, professionals, voluntaris i persones ateses de la Fundació han treballat i continuen treballant amb l’objectiu comú d’aconseguir una societat més justa, equitativa i igualitària. Amb la convicció profunda que tota societat s’ha de construir sobre el reconeixement de tots els seus membres i que aquests han de poder ser-ne part activa. 

Amb un gest sec descorro la cortina que dóna al bacó. Una tela gruixuda i vellutada que impedeix que la llum penetri a l’habitació. En fer-ho, una claror bruta omple l’estança. Té quelcom de Hopper. Desplaçant la porta corredissa, surto a la balconada. Exterior amb balcó, va assenyalar-me la veu rogallosa de l’altra banda del telèfon quan uns dies abans vaig trucar a l’hotel per llogar-hi una habitació. Des d’aquí no es veu la platja, només el mar allà al lluny com una màcula. Se’n sent l’olor densa que només sentim els qui hi vivim lluny. De nena podia sentir-la a quilòmetres de distància, en l’aire reescalfat de principis d’agost que entrava per la finestreta abaixada del cent vint-i-set del pare, a mesura que ens apropàvem a la costa. Tot el que en queda, excepte el silenci, pot inventar-se. 

Salut mental per a tothom

El dia 10 d’octubre es commemora el dia internacional de la salut mental, una iniciativa promoguda des de la Federació Mundial de la Salut Mental (WFMH, en anglès) amb l’objectiu de sensibilitzar a la societat sobre els trastorns mentals, lluitar contra l’estigmatització que pateixen les persones afectades i impulsar mesures que en millorin l’atenció. 

Sota el lema “Salut mental per a tothom: major inversió, major accés. Per a qualsevol persona, en qualsevol lloc”, els actes d’aquest any se centren a reivindicar que la salut mental sigui una prioritat per als estats i en les inversions d’àmbit global. 

La salut mental és una de les àrees més desateses de la salut pública. Aproximadament mil milions de persones pateixen un trastorn mental, tres milions moren cada any a causa de l’alcoholisme i cada 40 segons es produeix un suïcidi en algun lloc del món (segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS). Malgrat l’esgarrifança que poden provocar aquestes dades, els països continuen invertint en salut mental només el 2% del seu pressupost sanitari. Es calcula que gairebé el 75% de la població mundial que pateix algun trastorn mental o consumeix tòxics no rep cap tractament.  

La situació sobrevinguda arran de la pandèmia per COVID-19 no ha fet més que empitjorar la problemàtica de base.

Si bé les persones que han patit de forma greu la malaltia (situacions traumàtiques, incertesa davant l’evolució de la malaltia, confinaments perllongats en males condicions), així com les que han perdut un familiar sense la possibilitat d’acomiadar-se’n ni rebre l’escalfor dels éssers estimats, són les que més impacte emocional han tingut, no han estat les úniques. 

Les persones que prèviament patien un trastorn mental, i que en aquest sentit partien ja d’una situació de major vulnerabilitat, també han patit un gran impacte emocional. En alguns casos, el distanciament social imposat per la situació de pandèmia ha incrementat l’aïllament i la dificultat que ja tenien per establir lligams relacionals. En d’altres, en aquells que el trastorn s’expressa més en la intensitat de les relacions interpersonals, el confinament forçat ha desencadenat estats d’angoixa i alteracions de conducta.

Un dels altres grans grups de damnificats ha estat el personal sanitari, que ha hagut de sostenir durant mesos una sobrecàrrega emocional i laboral (exposició a la infecció, por a contagiar a familiars, canvis constants de protocols, presa de decisions…) difícil de gestionar.

A tot això, cal afegir l’impacte psicològic i emocional que el trencament de rutines i hàbits, així com la por i la incertesa, ha tingut sobre tota la població i que s’ha manifestat – i es manifesta – de formes tan diverses com irritabilitat, ansietat generalitzada, tristesa, o pessimisme. Un impacte generalitzat però d’intensitat desigual que, com apuntava recentment la Taula de salut mental de Barcelona, pot tenir efectes devastadors en les persones amb condicions de vida més precàries (persones amb dificultats econòmiques, amb malalties cròniques, en situació de violència familiar… ).

La situació de fragilitat amb la qual ens trobem fa que ara, més que mai, la salut mental esdevingui una prioritat. Prioritzar és creure-hi. És gestionar la salut mental com el què és: com a quelcom vital. Cal abordar-la de forma integral i transversal, des de diferents àmbits: sanitari (més presència de professionals en els centres d’atenció primària), social (a partir de la integració i la igualtat d’oportunitats) i educatiu (amb campanyes de sensibilització a la comunitat). 

Calen plans d’acció i polítiques públiques valentes que garanteixin un servei de salut mental de qualitat, basat en un model comunitari que fomenti la inclusió de les persones en tots els àmbits de la vida (salut, social, laboral, habitatge…). 

La salut mental ha d’esdevenir una prioritat per als governs i les administracions, però també per a nosaltres com a ciutadans i agents integradors. Només treballant plegats aconseguirem una societat plena i igualitària. 

Paolo Troilo