Sóc algú que no escriu en cafeteries. Em molesta furgar fins a trobar el bolígraf al fons de la bossa, les converses a la taula del costat, els paraigüers plens a l’hivern, el soroll metàl·lic de les cadires en arrossegar-se, el cafè sol, els televisors sense volum sintonitzats en el canal de notícies, els audio de whatsapp, les engrunes de croissant a la taula. 

Sóc algú que no pren notes i que entra a les papereries de les ciutats que visita a mirar-se la col·lecció de Moleskines. Algú que bada davant l’expositor on, ordenats per mida, s’hi exhibeixen els quaderns de fulles color ivori i tancament elàstic. Tapa dura. Tova. De color negre. Blau safir. Blau escull. Verd murta. Cinta marca pàgines. Butxaca interior. Amb ratlles o sense, i que acaba comprant gominoles. 

Sóc algú que escriu excepte en cafeteries, en vagons de tren, en biblioteques, en sales d’espera, en aeroports, en parcs, en les portes dels lavabos públics, en el dors de la mà. 

Algú que camina, neda, condueix, està i no està per la conversa de la taula intentant retenir imatges, idees, frases, versos que li vénen, com un estol d’ocells, al cap. Algú que en arribar a casa puja al pis de dalt, seu davant un ordinador de sobretaula i escriu.

Cap de Beethoven

Cap de Beethoven possiblement és l’obra que més em fascina de Dalí. Una aiguada gegantina que pintà als anys setanta llançant pops vius sobre el paper. Els pops en impactar sobre el paper i ser arrossegats deixaven un rastre de tinta amb la qual el pintor anava definint el que seria el cap de Beethoven. Dalí havia col·locat el paper sobre el paviment del pati de la seva casa de Portlligat. Donades les grans dimensions de l’obra, per accedir al centre havia de trepitjar repetidament el paper deixant impreses i integrades dins el retrat les seves petjades. A les empremtes de les espardenyes i la tinta de pop, Dalí va afegir-hi una altra tinta, més vermellosa, amb què va acabar configurant el rostre del compositor i un paisatge a la part inferior. 

Cap de Beethoven. Salvador Dalí

No era la primera vegada que dedicava una obra a Beethoven, el 1939 l’havia dibuixat per a il·lustrar la Vida secreta de Salvador Dalí (1939-1941). Malgrat haver-li dedicat dues obres, Beethoven no fou mai el compositor predilecte de Dalí. El pintor preferia acompanyar-se de la música de Richard Wagner que escoltava en un vell tocadiscos que no sonava molt millor que una paella en la qual s’hi fregien sardines, com ell mateix admetia als amics que, en visitar-lo, es queixaven del so estrepitós que feia l’aparell.

Aquest 2020 es compleixen 250 anys del naixement de Ludwing van Beethoven. A principis de febrer ambdues obres, Cap de Beethoven (1973) i Crani de Beethoven (1939), van viatjar fins a l’Arp Museum, a la ciutat alemanya de Remagen, per sumar-se als actes de commemoració del naixement del compositor.

Dos artistes excèntrics, radicals i innovadors amb un llegat artístic que transgredeix els gèneres.

La Pesta

Quan fa uns anys un amic es traslladà de pis, em va oferir els llibres que més m’agradessin de la seva biblioteca perquè en el seu nou domicili no disposava d’espai suficient per encabir-hi el centenar de volums que havia anat acumulant en les últimes dècades. D’entre la vintena de llibres que vaig triar, hi havia una edició de butxaca de La Pesta, d’Albert Camus, de l’any 1978. 

Aquests dies no he estat l’única que l’he rellegit. La pandèmia de la COVID-19 ha fet disparar les vendes de La Pesta, convertint-se en tot un fenomen editorial a Europa. A finals de gener a França es varen vendre 1.700 còpies de la novel·la en tan sols una setmana, i a Itàlia les vendes van fer que el llibre es situés en la tercera posició del rànquing dels més venuts. Des d’aquest mes ja pot llegir-se la traducció castellana en format ebook, i a partir d’avui la novel·la també està disponible en format audiollibre.

La novel·la de Camus explica com a finals dels anys quaranta del segle XX una epidèmia de pesta bubònica afecta la ciutat algeriana d’Orà, llavors encara colònia francesa, i com tota la població queda sumida al confinament i a la por. 

Escrita durant l’ocupació alemanya de França i publicada el 1947, un cop finalitzada la II Guerra Mundial, sovint s’ha interpretat com una al·legoria de l’ocupació nazi o, per extensió, com a metàfora de qualsevol mal. Mai fins ara, però, la lectura literal – confinament, por, solidaritat, mort, supervivència – havia estat tan vigent. La similitud entre la novel·la i la realitat, ara mateix, és esfereïdora.

I és que totes les pestes són una mateixa pesta. La bubònica que afectà la ciutat d’Orà a mitjan segle XX és també la pesta bruna (nazisme). Però és també el Coronavirus i qualsevol totalitarisme. L’Orà de Camus és una ciutat de Xina, d’Itàlia, és la Barcelona del 2020.  

La pesta de la qual ens parla Camus és el nom genèric de totes les malalties contagioses, totes les epidèmies físiques, mentals o morals. La relectura, en plena pandèmia de la COVID-19, esdevé necessàriament una reflexió sobre la responsabilitat individual i com ens situem al món davant d’una realitat al límit. En definitiva, qui decidim o escollim ser. 

Posant-me una jaqueta de punt sobre les espatlles, m’assec al graó de la porta que dóna al pati a prendre’m el cafè amb llet. Els racons són plens de sorra i branquillons que el vent ha arrossegat. La llum cau tèrbola i lleugera sobre els terrats i patis interiors. No hi ha lloc per tanta claror. Tot és quiet. Només la bellugadissa d’un parell de pardals que salten d’una branca a l’altra de la figuera.

En un article recent, l’ornitòleg Fittzpatrick explicava que el confinament està variant el comportament dels ocells i el pronòstic és que creixi la població i canviïn la freqüència de cant adaptant-se a un ecosistema en què cada cop tenen menys interrupcions. 

De tot, en quedarà només aquesta calma quieta del moment abans que els pardals alcin el vol.