Takis

L’energia no es crea ni es destrueix, es transforma. És així com Takis (Panayiotis Vassilakis 1925 – 2019) aconsegueix crear escultures dinàmiques mitjançant la conjunció d’electroimants, ferro, fil metàl·lic, fil de niló i agulles que en quedar suspesos en l’aire provoquen moviment i so. Escultures amb les quals a mitjans dels anys cinquanta, l’artista grec arribà a trencar amb la idea de l’obra d’art com a quelcom inamovible. 

La retrospectiva que pot visitar-se al MACBA fins al 19 d’abril pretén explorar l’entorn i allò que hi ha d’imperceptible en tot el que ens envolta.

“L’electromagnetisme és una cosa infinita, invisible – deia Takis – M’agradaria fer-lo visible per tal de comunicar-ne l’existència i fer-ne conèixer la importància. M’agradaria fer visible aquest món invisible, incolor, no sensual i nu que no ens pot irritar la vista, el gust ni el sexe. Aquest món que, simplement, és pensament pur”.

Magnetic Fields. Foto: Roberto Ruiz

Giro a l’esquerra, a mesura que m’apropo al centre la circulació es fa cada cop més densa. No han retirat encara la decoració de Nadal i dels fanals hi pengen figures de campanes sense il·luminar. En arribar a l’encreuament del semàfor redueixo progressivament la marxa fins a quedar-me aturada darrere una Berlingo. És hora punta i davant la furgoneta hi ha tres o quatre vehicles més esperant que el semàfor els doni pas. Reclino el cap al respatller i abaixo el volum de la ràdio. Freud industrial, llegeixo retolat a la part posterior del furgó. Fred, rectifico. Solucions en fred industrial, s’explicita sota el nom de l’empresa. En posar-se verd el semàfor els cotxes reprenen la circulació. Accelero. Sigmund hi tindria molt a fer, em dic.

Els nou del dinou

Els meu nou preferits del 2019:

Sortir a robar cavallsde Per Petterson (Club Editor, 2016). Guardonada amb el Premi IMPAC Dublin 2007, és la novel·la més popular de l’autor noruec Per Petterson (Oslo, 1952). Es va publicar l’any 2003 i en aquell moment va ser traduïda al castellà per l’editorial Bruguera, després vindrien una cinquantena de llengües més. El Club Editor va publicar-la el 2016 amb l’excel·lent traducció al català de Carolina Moreno.

Sortir a robar cavalls és la història d’un home que, en jubilar-se, abandona la ciutat d’Oslo per passar els últims anys de vida en una cabana aïllada en un bosc de Noruega en la frontera amb Suècia. Un lloc que coneixia de la seva adolescència quan hi estiuejava amb el seu pare i que ara rememora com una vivència traumàtica plena de pèrdues i descobertes. 

El cel no és per a tothom, de Marta Rojals (Anagrama, 2018). L’esperada tercera novel·la de Marta Rojals (La Palma d’Ebre, 1975) recrea quatre dècades de la vida d’una família. Els esforços per obrir-se camí malgrat la malaltia d’un pare que sublima l’afició pels avions tot fent maquetes i els retrets d’una mare que només refrena la seva agror quan treballa a la perruqueria. Els afanys, els sacrificis i les traïcions dels tres fills per fer realitat els somnis d’arrelar, de volar, de fugir corrents. 

La canción de la llanura, de Kent Haruf (Literatura Random House, 2017). El primer volum, de la trilogia de Holt, en el qual Kent Haruf (Colorado, 1943) ens apropa a les vides dels habitants d’un petit indret perdut al mig del no-res dels Estats Units: un professor divorciat que es fa càrrec dels seus dos fills, una adolescent embarassada i rebutjada per la seva mare, uns germans octogenaris que viuen aïllats en la seva granja, fent-se càrrec del bestiar i les tasques del camp… La vida de tots ells s’aniran, a mesura que avança la lectura, entrellaçant en la cadència lenta d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals. Amb una prosa senzilla i plena de detalls, Haruf ens mostra un paisatge humà commovedor on l’amor i l’esperança esdevenen el motor de la vida.

Els dics, d’Irene Solà (L’Altra Editorial, 2018). Guardonada amb el Premi Documenta 2107 és la primera novel·la de Solà (Malla, 1990). Els dics és la història de l’Ada una jove que després de passar tres anys a Londres torna al seu poble de la infantesa, a casa de la mare, on passarà l’estiu. Allà construirà un relat del seu entorn on, com diu ella, les coses passen a la vegada i totes juntes i unes per sobre de les altres i desordenades. La vida desborda i perquè això no passi, cal construir dics.

Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi, 2018). Una altra primera novel·la, aquesta de Marta Orriols (Sabadell, 1975). Guardonada amb el premi Òmnium narra la història de la Paula, una neonatòloga que ha d’afrontar la mort de la seva parella, just després que aquest hagués decidit deixar-la. Una narrativa emotiva, intensa i reflexiva, que convida a quedar-nos amb el que és essencial. 

Tus pasos en la escalera, d’Antonio Muñoz Molina (Seix Barral, 2019). Narra la història d’un home que ultima la remodelació del seu nou domicili de Lisboa mentre espera l’arribada de la seva parella, que encara es troba a l’antiga ciutat de residència, Nova York. Una novel·la de suspens psicològic en la qual la memòria, la raó i la por són els elements que determinen la realitat tangible. Progressivament i de forma subtil Antonio Muñoz Molina (Úbeda, 1956) ens mostra com la realitat pot contenir fissures capaces d’esfondrar allò que amb tanta cura ens hem explicat sobre nosaltres mateixos. 

Les possessions, de Llucia Ramis (Anagrama, 2018). Guardonada amb el Premi Anagrama de novel·la, és un relat íntim sobre la por, la pèrdua, la terra i els conflictes. La protagonista de la novel·la, una periodista mallorquina que viu a Barcelona, torna a Palma per posar fre a l’espiral conspiranoica del seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal contra un presumpte delicte urbanístic. Ramis (Palma, 1977) fa una crítica sòlida però molt dura a la corrupció sistèmica que ho acaba empudegant tot, periodisme inclòs. 

Poesia :

Bèstiesde Krišjānis Zeļģis (Curbet Edicions, 2018). Nascut el 1985 a Talsi (Letònia) ha publicat dos poemaris i un recull poètic breu. A més, la seva poesia ha aparegut en diverses revistes letones, russes i del País de Gal·les i ha estat traduïda a diverses llengües. Curbet Edicions el 2018 va publicar Bèsties amb una brillant traducció al català de Xavier Pujol. Amb una estètica realista combinada amb moments onírics, la poesia de Zeļģis deriva en una reflexió cap a la intempèrie i la humanitat. 

Llum i verger, d’Agnès Valentí (Llibres del segle, 2019). Agnès Valentí (Torroella de Montgrí, 1967) ha col·laborat en llibres, revistes i antologies de contes i poemes. Llum i verger és el primer llibre de poesia que publica. Amb un llenguatge ric i depurat crea un univers d’imatges evocadores.

Ha deixat de ploure. Una llum blanquinosa, com filaments de floridura, cau sobre els prats i conreus, entre els matolls. Cap rastre de ferida. No tot el que es trenca fa sang. 

Persones de ple dret

La Declaració Universal dels Drets Humans reconeix que totes les persones tenim els mateixos drets i llibertats, sense distinció de cap mena. Per diferents que siguem tots tenim els mateixos drets

La visió limitadora que sovint es té sobre la discapacitat fa que centrem l’atenció i la mirada en allò que no podem fer, generant actituds discriminatòries i sobreprotectores. Per la qual cosa les persones que patim algun tipus de discapacitat ens trobem, moltes vegades, en situacions en què es vulneren els nostres drets i ens impedeixen decidir sobre aspectes bàsics de la nostra vida. 

Podem i volem decidir com volem viure. Les nostres aspiracions i expectatives són les mateixes que les de qualsevol altra persona. Tenim dret a viure de manera independent, a votar i participar activament en la vida política, a la igualtat d’oportunitats, a estimar i a ser estimat, al treball, a l’accessibilitat, a rebre una atenció digna, a gaudir de l’oci, a una educació inclusiva, a ser escoltats, a la intimitat i a prendre les nostres pròpies decisions. 

La defensa dels Drets, els de totes les persones independentment de quina sigui la seva capacitat, és clau per a la nostra plena integració a la comunitat i l’assoliment d’una societat més plural i diversa. Tenim veu i vot. Respectar-ho és cosa de tots. 

Fotografia Sicalipsis

* Text escrit per al calendari 2020 de la Fundació MAP