Tenir-ho tot deu ser molt semblant a això, no? Estiro les mànigues del jersei fins a ocultar-hi les mans i em recolzo a la barana de la galeria. El cava que quedava a la copa era encara fred quan has dit que ens l’acabaríem a fora. Tenir-ho tot deu ser poder estar així de quiets i vius alhora. Ser sempre aquí, en aquesta línia contínua que hem acabat sent. Ha d’haver-hi, no obstant això, una paraula per a cada cosa. Per a cada una de les formes amb què esclaten els focs d’artifici sobre els nostres caps. Pam. De vegades em recorden als fars. Com el que vàrem veure a cabo vidio i ens quedarem callats perquè no sabíem com dir-ne de tot el que ens estava succeint per dins.

Seiem, sense dir-nos res, als graons de la costa de Ses Voltes. L’aire fa voleiar els cabells i me’ls duu tothora a la cara. Fan olor de pi, de branca i salobre. Enretirant-los a un costat, me’ls recullo dins el puny. Fa estona que és fosc i els llums dels pocs establiments del port, que en aquesta hora resten oberts, graviten sobre el mar. La humitat de la nit se’ns entolla dintre com una bassa infestada d’insectes. Aquesta illa que som dins l’illa.  

És en el llenguatge que acaba tot. Anotar la paraula sempre quan no hi ha res. Només els mots com una natura morta.

L’herba com una successió de fets i després la mà que prem. Comprimint el poc que queda.

Entendre el paisatge com a verb. Pell enfora. Com a allò que pot ocórrer. Llavors hi ha les passes, el gest d’allunyar-nos.