Inspira

El passat dissabte, 5 d’octubre, es va celebrar a Ripoll la segona edició de l’INSPIRA, després que l’any passat la pluja en deslluís l’estrena. Un festival pensat per apropar la cultura i les arts escèniques a persones que per les seves limitacions físiques i/o intel·lectuals generalment en queden excloses. 

Organitzat per la Fundació MAP, els professionals i persones ateses de l’entitat hem estat treballant durant mesos per fer possible un festival capdavanter que donés visibilitat i normalitzés la discapacitat, proposant una programació inclusiva en un espai accessible i amb espectacles oferts per persones amb capacitats diferents. 

Un marc en el qual posar en valor els valors. Perquè si alguna cosa ens defineix com a Fundació és el compromís de seguir treballant amb la passió i els valors que ens han transmès aquella colla de pares i mares que, ara fa cinquanta anys, va fundar l’entitat amb l’objectiu d’aconseguir una societat més justaequitativa i igualitària.  

D’ells hem après a treballar amb respecte, amb honestedat, amb amor. Hem après a ser valents i a implicar-nos. A avançar amb força i il·lusió. A comprometre’ns amb la nostra realitat, amb el present i amb el demà, amb les decisions que prenem i amb els projectes que duem a terme.


Quan aquests valors els compartim i els transmetem, com va passar dissabte, som capaços de superar tota mena de barreres i resistències perquè junts arribem més lluny. 

Foto Eudald Teixidor

Freud, ahir i avui.

El 23 de setembre de 1939, Sigmund Freud moria a Londres a causa d’un càncer de mandíbula que arrossegava des de feia anys. Morí al seu domicili de Maresfield Gardens on s’havia traslladat amb la seva filla Anna, feia escassament un any, després d’abandonar Viena perseguit pel règim nazi a causa de la seva condició de jueu i fundador de l’escola psicoanalítica. “Massa bonica per a algú que no l’habitarà massa temps”, va dir a la seva filla en veure per primera vegada la casa de tres plantes i pati a la part del davant. No s’equivocava, Maresfield Gardens seria el seu darrer domicili. Freud era molt conscient que s’estava morint, el càncer que li havien diagnosticat i pel que ja s’havia sotmès a diverses intervencions quirúrgiques i extraccions de peces dentals i teixit de la gola, havia acabat derivant en metàstasi. El pare de la psicoanàlisi arribà a la capital anglesa amb vuitanta-un anys i molt debilitat físicament. Passava les hores centrals del dia al pati de la casa, tapat amb una manta i reclinat en una gandula col·locada al sol; allà el solia visitar el seu metge de capçalera amb qui mantenia llargues converses sobre la vida i la mort. Viure és fàcil, el que és realment difícil és morir. Freud havia desenvolupat el concepte de pulsió de vida i pulsió de mort, Eros i Thanatos, a Més enllà del principi del plaer (1920).

Élisabeth Roudinesco, autora de la darrera biografia de Sigmund Freud, explica que en una de les seves estades a la ciutat de Viena, mentre feia recerca de dades sobre el psicoanalista, va entrar en una carnisseria i va demanar “cent quilos” de salami quan hauria hagut de dir “cent grams”. En adonar-se de l’errada i rectificar la comanda, el carnisser va recriminar-li sorneguer que Sigmund hi tindria alguna cosa a dir. Més enllà de l’anècdota, la sortida del carnisser mostra de quina manera el pensament de Freud és encara viu a ple segle XXI. 

Nuant-me a la cintura la cinta del barnús surto al balcó. És una balconada llarga que, en una feixa, cobreix tota la façana davantera de l’edifici del balneari. A sota hi ha camps i allà lluny el bosc, i més bosc i més arbres. Tot és quiet. Sento, en un batec, el degoteig dels cabells encara molls sobre l’espatlla. És, malgrat ser estiu, un matí fresc i núvol. L’aire és blau i lent, i fa fred quan m’entra dins i em creix al pit en un matollar. 

Tenir-ho tot deu ser molt semblant a això, no? Estiro les mànigues del jersei fins a ocultar-hi les mans i em recolzo a la barana de la galeria. El cava que quedava a la copa era encara fred quan has dit que ens l’acabaríem a fora. Tenir-ho tot deu ser poder estar així de quiets i vius alhora. Ser sempre aquí, en aquesta línia contínua que hem acabat sent. Ha d’haver-hi, no obstant això, una paraula per a cada cosa. Per a cada una de les formes amb què esclaten els focs d’artifici sobre els nostres caps. Pam. De vegades em recorden als fars. Com el que vàrem veure a cabo vidio i ens quedarem callats perquè no sabíem com dir-ne de tot el que ens estava succeint per dins.

Seiem, sense dir-nos res, als graons de la costa de Ses Voltes. L’aire fa voleiar els cabells i me’ls duu tothora a la cara. Fan olor de pi, de branca i salobre. Enretirant-los a un costat, me’ls recullo dins el puny. Fa estona que és fosc i els llums dels pocs establiments del port, que en aquesta hora resten oberts, graviten sobre el mar. La humitat de la nit se’ns entolla dintre com una bassa infestada d’insectes. Aquesta illa que som dins l’illa.