Deixo la bossa sobre l’ampit de la finestra de casa i, introduint-hi la mà, palpo el fons. Toco alguna cosa que podrien ser les claus i l’agafo. Un cop fora de la bossa, comprovo que és un encenedor clipper que algú un dia em va deixar i no vaig retornar. A la part superior li manca la peça d’acer. Trec la cartera amb algunes monedes, les mateixes de sempre, per si he de pagar una zona blava o vull prendre un cafè a mig matí que acabo pagant sempre amb targeta per no entretenir-me a comptar-les.

Agafo el llibre de poesia que sempre duc a la bossa per llegir en cas d’emergència, i el deixo sobre l’ampit, al costat de la cartera. Faig el mateix amb les ulleres de sol i els dos mòbils, el de la feina i el personal, que entre ambdós acumulen una cinquantena de notificacions de whatsapp i milers de fotos de tots aquells llocs i persones que configuren el meu món.

Al fons de la bossa, palpo els auriculars amb els quals escolto llistes d’spotify en les que en un moment o altre sempre acaba sonant bach. Els aparto a un costat. Toco un llapis d’ikea i un bloc de notes on rarament prenc anotacions perquè després no sé com passar al poema les coses que succeeixen a la vida. Un retall de diari on recomanen una exposició que fa mesos que ha acabat. Un raspall de dents, un pintallavis vermell rússia que he deixat d’utilitzar perquè em tacava la mascareta, i, després sí, el tacte ferruginós d’un manyoc de claus. La de casa, la del garatge, la dels pares i la que no recordo d’on és, però que no me’n vull desfer per si un dia obre alguna porta del passat. 

Tabú. El silenci que s’estén per dins

La biblioteca Lambert Mata de Ripoll acull fins al 31 de març Tabú, una exposició sobre l’abús sexual infantil. 

Una mostra ideada i organitzada per l’Associació Reach amb l’objectiu de visibilitzar i reflexionar sobre l’abús sexual infantil (ASI). L’exposició aplega il·lustracions d’Emma Morales Ruiz (Madrid, 1981), que en aquest projecte col·labora de forma desinteressada amb l’associació. Una entitat sense ànim de lucre que, des del 2017, treballa en la prevenció de l’agressió sexual a infants a través de campanyes de formació i de sensibilització. Darrere l’associació hi ha cinc germans que decideixen emprendre el projecte quan un d’ells, l’Àlex, els revela que va patir abusos sexuals durant la infància i, en decidir buscar suport professional, constaten la manca de recursos destinats a la prevenció, tant per part de l’administració pública com de la d’àmbit privat.

El conjunt de l’exposició és una proposta íntima i de sensibilitat desbordant amb la qual l’artista madrilenya aconsegueix, amb el seu potent cromatisme i candidesa expressiva, captivar a grans i petits. Una delicada narració visual que ens apropa a aquesta realitat oculta que és l’abús sexual infantil, sense por, amb franquesa i esperança. El resultat és un projecte artístic que fuig de qualsevol convencionalisme i convida a l’observació i a la reflexió.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), 1 de cada 5 menors pateix abusos de caràcter sexual abans de fer els disset anys, i 8 de cada 10 abusadors són de l’entorn de la família o propers a l’infant. Unes xifres esfereïdores que desmenteixen la falsa creença sobre el fet que les agressions sexuals a infants i adolescents són excepcionals, que succeeixen en comptades ocasions. 

La majoria de nenes, nens i adolescents que pateixen o han patit abús sexual no ho diran mai, a causa de la por, el sentiment de vergonya i de culpa, i la confusió emocional que senten. Un silenci que es dissemina i s’escampa dins de les víctimes com metàstasis. 

Si bé el risc zero de patir una agressió sexual no existeix, sí que es pot minimitzar amb la prevenció. Una prevenció que passa necessàriament per l’apoderament d’infants i adolescents, a través de la dotació d’estratègies que els permetin enfortir-se, i per la sensibilització de les persones adultes del seu voltant, que puguin detectar i identificar situacions de risc de manera precoç. 

La mostra, que també va poder veure’s el passat mes de novembre a la Casa de Cultura de Girona, té previst recórrer diferents poblacions de Catalunya.      

Il·lustració d’Emma Morales Ruiz

Spiegel im Spiegel

Als anys noranta, quan Arvo Pärt ja era un dels compositors contemporanis més reconeguts i interpretats, Tabula Rasa sonava en els hospitals de New York on els pacients en fase terminal de sida demanaven escoltar-ne repetidament el segon moviment, Silentium, mentre rebien les cures pal·liatives. Les tres melodies del moviment avançaven, superposant-se, al llarg de la vintena de minuts que duraven les cures fins a dissoldre’s en el silenci. Els malalts l’anomenaven “música d’àngel”, per la immensa pau interior que els transmetia; i és que, com Pärt ha explicat en diverses ocasions, «…una nota, o un ritme silenciós o un moment de silenci, consola.»

Abans de convertir-se en el compositor minimalista que ha fascinat a oients d’arreu del món, havia treballat com a enginyer de so per a la Ràdio d’Estònia, el seu país natal i del qual se’l va convidar a marxar – a principis dels anys vuitanta – quan després d’un període de silenci i crisi personal començà a experimentar amb el llenguatge musical i, conseqüentment, les seves composicions esdevingueren excessivament modernes i sacres a l’oïda del govern soviètic. Just abans d’exiliar-se va compondre aquesta meravella, Spiegel im Spiegel (en alemany, Mirall en el mirall).   

Calleu i escolteu: 

Els nou del vint

Els meus nou preferits del 2020. Petits instants de felicitat en aquest any tan atípic:

– La Pesta, d’Albert Camus (Labutxaca, 2009). La pandèmia de la COVID-19 ha fet disparar les vendes de La Pesta, convertint-se en tot un fenomen editorial a Europa. 

La novel·la de Camus (1913 – 1960) explica com a finals dels anys quaranta del segle XX una epidèmia de pesta bubònica afecta la ciutat algeriana d’Orà, llavors encara colònia francesa, i com tota la població queda sumida al confinament i a la por. 

Escrita durant l’ocupació alemanya de França i publicada el 1947, un cop finalitzada la II Guerra Mundial, sovint s’ha interpretat com una al·legoria de l’ocupació nazi o, per extensió, com a metàfora de qualsevol mal. Mai fins ara, però, la lectura literal – confinament, por, solidaritat, mort, supervivència – havia estat tan vigent. La similitud entre la novel·la i la realitat, ara mateix, és esfereïdora.

– Ordesa, de Manuel Vilas (Alfaguara, 2018). Millor llibre de l’any 2018 segons Babelia (El País). La novel·la més personal de l’escriptor Manuel Vilas (Barbastro, 1962), escrita en clau d’autoficció. Una crònica familiar i social de l’Espanya de les últimes dècades, a partir de la reconstrucció fragmentada de la història dels seus pares després de la seva pèrdua. Un llibre absolutament extraordinari.

– Idaho, d’Emily Ruskovich (Les hores, 2020). Guardonada amb el prestigiós International Dublin Literary Award del 2019, atorgat pels bibliotecaris d’arreu del món. Idaho, novel·la de debut de l’escriptora nord-americana Emily Ruskovich, narra la història d’una família assotada per una gran tragèdia i els efectes que aquest fet brutal té en altres persones. Una novel·la bellíssima que ens fa reflexionar sobre l’amor, el perdó i l’oblit.

– Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019). Guanyadora del Premi Llibres Anagrama és la segona novel·la de Solà (Malla, 1990). Narra la història de dues morts a partir de la veu de diferents personatges i elements de la natura. Un llibre escrit amb una prosa poèticament deliciosa i plena de textures. 

– En lloc segur, de Wallace Stegner (Libros del Asteroide, 2017) En lloc segur, publicada originàriament el 1987, és l’última novel·la de Wallace Stegner (1903-1993), un dels màxims exponents del realisme nord-americà de la segona meitat del segle XX.

Un escriptor, editor i professor de literatura ja retirat – alter ego de Stegner – i la seva parella visiten a uns amics de joventut a la residència d’estiu que aquests últims tenen a Vermont. Tots ells saben que serà el darrer cap de setmana que passaran junts. Una profunda reflexió sobre l’amor i l’amistat. 

– Benedicció, de Kent Haruf (Edicions del Periscopi, 2019). Tercera entrega de la trilogia de Holt, en la qual Kent Haruf (1943 – 2014) ens apropa a les vides dels habitants d’un petit indret de Colorado. Dad Lewis, un ancià amb malaltia terminal, passa els seus últims dies acompanyat de la seva dona i la seva filla, qui s’ha traslladat a la casa familiar per cuidar-lo. Amb una prosa senzilla i plena de detalls, Haruf ens endinsa en la vida quotidiana dels veïns on les històries s’entrellacen amb un ritme pausat i commovedor.

Benedicció ens parla de la mort i de l’acceptació d’aquesta d’una manera natural i amb la fermesa de saber que el passat no es pot canviar. 

– La lección de anatomía, de Marta Sanz (Anagrama, 2014). Després d’haver estat publicada el 2008 per RBA, el 2014 l’editorial Anagrama reedita la novel·la revisada, reestructurada i ampliada per l’autora. 

Autobiografia novel·lada en la qual Marta Sanz (Madrid, 1967) realitza, en un procés semblant al d’un forense que practica l’autòpsia a un cadàver, una dissecció psicològica d’ella mateixa i del seu entorn. Tant és així que la novel·la pren el títol del quadre de Rembrandt, un pintor amb el qual la novel·lista comparteix la seva visió del realisme: fosc i lluminós.

Poesia :

– Entre la fractura i l’aleteig, de David Tona (Témenos Edicions, 2019). Un recorregut poètic a través del qual Tona (Gurb, 1978) explora el fet de viure, l’experiència del dolor i el pas del temps a partir d’elements naturals i del paisatge. Unes imatges que qüestionen i interpel·len al poeta osonenc tant per la seva profunda bellesa com per la crua realitat que ens toca a tots viure. 

–  Capcorestómac, de Biel Barnils (Témenos Edicions, 2019). Primer poemari de l’escriptor i activista cultural Biel Barnils (Barcelona, 1976). Capcorestómac recull 60 poemes – ordenats per pensament, emoció i víscera – que l’autor “salva de la foguera” dels escrits fins al moment, que considera el bell mig de la seva vida.