Cambres pròpies

«Una dona necessita diners i una cambra per dedicar-se a la literatura», escrivia Virginia Woolf l’any 1929 en el que avui és un dels assajos més emblemàtics del feminisme.

Un assaig en el qual Woolf reivindica el dret de les dones a tenir temps per a elles i un espai per a la creació literària, afirmant que la dona podia ocupar una posició destacada en qualsevol àmbit cultural i intel·lectual sempre que disposés de les mateixes circumstàncies socials i econòmiques de les quals gaudia l’home.

Unes condicions materials inexistents en l’ecosistema de l’època, en el que les poques dones que escrivien ho havien de fer ocultament, un cop acabades les activitats domèstiques i el pare o el marit ja s’havien retirat a dormir.

Quan Woolf diu que la dona ha de tenir un espai i uns diners, no només està establint uns mínims per tal que pugui dedicar-se a la literatura, sinó que designa els requisits indispensables per a desenvolupar-se en l’àmbit personal.

Si bé cal contextualitzar les reflexions en l’elit intel·lectual i burgesa dels anys vint, el text continua sent absolutament vigent.

Il·lustracions Becca Stadtlander

En una societat occidental, en què la majoria de dones estem emancipades i tenim un treball remunerat, ambdues condicions (sou i habitació) haurien de ser fàcilment assolides. No obstant això, i contràriament del que podria semblar a priori, avui dia encara hi ha poques realitats on es compleixin totes dues.

Tot i haver conquerit espais públics, d’ençà que va sortir publicat l’assaig, per a moltes dones continua sense existir un espai privat. Un temps i un lloc propi, enmig de totes les responsabilitats domèstiques, per dedicar-lo a activitats exclusivament seves sense haver de resoldre les urgències de l’entorn.

Només cal veure les dificultats amb les quals es van trobar tantíssimes dones quan durant el confinament varen haver-se de quedar treballant a la taula del menjador de casa, entre joguines, amb els nens corrent i cridant al voltant seu, i pendents que no els vessés l’olla que havien deixat als fogons.

Una cambra pròpia no deixa de ser un espai simbòlic. És un temps d’intimitat, un lloc sense interrupcions, on desenvolupar-se en l’àmbit personal i intel·lectual, on habitar-se, on ser. Una habitació pròpia és tot això.

Il·lustracions Becca Stadtlander

He deixat caure el llibre sobre una de les sabatilles del terra i he apagat el llum. S’ha despertat quan, molt al fons del llit, els meus peus han fregat els seus. Llavors, girant-se cap a mi, m’ha preguntat si l’estimava. Li he dit que l’únic que desitjava és que tot fos sempre així i he esperat que precisés alguna paraula, com un gos que espera que li llancin altre cop el pal.

Per què la guerra?

El 1932 Albert Einstein envia una carta a Sigmund Freud en la qual reflexiona sobre les causes del conflicte que uns anys després acabarà desballestant Europa: la segona guerra mundial. La correspondència entre ells dos respon a una iniciativa de la Lliga de les Nacions orientada a generar debats sobre temes d’actualitat entre els intel·lectuals de l’època.

Freud, que aleshores tenia 76 anys, havia viscut de ple la primera guerra mundial, patia càncer, i Viena, la ciutat on vivia, estava immersa en greus conflictes derivats de la Gran Guerra. Uns anys abans, el 1920, havia publicat Més enllà del principi del plaer, llibre en el qual planteja un dels nuclis principals de la seva obra: la presència de pulsions amoroses (eros) i destructives (tànatos) inherents a la condició humana. 

Des de Berlín, Einstein vivia amb incertesa l’arribada d’un nou règim. El físic, un compromès pacifista, ignorava que els seus avenços científics contribuirien a la construcció de la bomba atòmica utilitzada a Hiroshima i Nagasaki el 1945. Estimat professor, escriu el 30 de juliol de 1932, és possible alliberar a la humanitat de l’amenaça de la guerra? 

La guerra és inevitable, respon Freud. Els grups humans es cohesionen i identifiquen a través de mites, ideals i valors culturals. Quan aquests són amenaçats sorgeix la necessitat de defensar-los. Davant l’amenaça i el sentiment de pèrdua –real o no– l’home es deixa dur per pors primitives i una predisposició natural a la destrucció (tànatos). 

Ara bé, afegeix, tot allò que permeti establir vincles afectius i de solidaritat entre els éssers humans, així com totes les accions que estimulin l’evolució cultural, actuaran contra la guerra, ja que contribueixen a transformar les emocions primitives en capacitat de pensar i simbolitzar.  

La carta va ser publicada parcialment a Psychoanalytische Bewegung el 1933, un cop Hitler ja havia arribat al poder i tant Freud com Einstein ja eren proscrits en els seus països i no trigarien a ser-ne expulsats.