La Pesta

Quan fa uns anys un amic es traslladà de pis, em va oferir els llibres que més m’agradessin de la seva biblioteca perquè en el seu nou domicili no disposava d’espai suficient per encabir-hi el centenar de volums que havia anat acumulant en les últimes dècades. D’entre la vintena de llibres que vaig triar, hi havia una edició de butxaca de La Pesta, d’Albert Camus, de l’any 1978. 

Aquests dies no he estat l’única que l’he rellegit. La pandèmia de la COVID-19 ha fet disparar les vendes de La Pesta, convertint-se en tot un fenomen editorial a Europa. A finals de gener a França es varen vendre 1.700 còpies de la novel·la en tan sols una setmana, i a Itàlia les vendes van fer que el llibre es situés en la tercera posició del rànquing dels més venuts. Des d’aquest mes ja pot llegir-se la traducció castellana en format ebook, i a partir d’avui la novel·la també està disponible en format audiollibre.

La novel·la de Camus explica com a finals dels anys quaranta del segle XX una epidèmia de pesta bubònica afecta la ciutat algeriana d’Orà, llavors encara colònia francesa, i com tota la població queda sumida al confinament i a la por. 

Escrita durant l’ocupació alemanya de França i publicada el 1947, un cop finalitzada la II Guerra Mundial, sovint s’ha interpretat com una al·legoria de l’ocupació nazi o, per extensió, com a metàfora de qualsevol mal. Mai fins ara, però, la lectura literal – confinament, por, solidaritat, mort, supervivència – havia estat tan vigent. La similitud entre la novel·la i la realitat, ara mateix, és esfereïdora.

I és que totes les pestes són una mateixa pesta. La bubònica que afectà la ciutat d’Orà a mitjan segle XX és també la pesta bruna (nazisme). Però és també el Coronavirus i qualsevol totalitarisme. L’Orà de Camus és una ciutat de Xina, d’Itàlia, és la Barcelona del 2020.  

La pesta de la qual ens parla Camus és el nom genèric de totes les malalties contagioses, totes les epidèmies físiques, mentals o morals. La relectura, en plena pandèmia de la COVID-19, esdevé necessàriament una reflexió sobre la responsabilitat individual i com ens situem al món davant d’una realitat al límit. En definitiva, qui decidim o escollim ser. 

Posant-me una jaqueta de punt sobre les espatlles, m’assec al graó de la porta que dóna al pati a prendre’m el cafè amb llet. Els racons són plens de sorra i branquillons que el vent ha arrossegat. La llum cau tèrbola i lleugera sobre els terrats i patis interiors. No hi ha lloc per tanta claror. Tot és quiet. Només la bellugadissa d’un parell de pardals que salten d’una branca a l’altra de la figuera.

En un article recent, l’ornitòleg Fittzpatrick explicava que el confinament està variant el comportament dels ocells i el pronòstic és que creixi la població i canviïn la freqüència de cant adaptant-se a un ecosistema en què cada cop tenen menys interrupcions. 

De tot, en quedarà només aquesta calma quieta del moment abans que els pardals alcin el vol.

El moment en què el president espanyol compareixia declarant l’estat d’alarma, em trobava amb un grup d’amics celebrant els cinquanta anys d’un d’ells. Ja de nit i encara amb el soroll i els per molts anys de la festa dins el cap, vaig conduir per carrers deserts fins a casa. Després, només silenci. 

Els primers dies de confinament posava la ràdio de fons. Programes informatius en què periodistes i polítics parlaven del creixement de la corba epidèmica i de mesures per evitar-ne la propagació. En escoltar-los, ni que fos en aquella mena de remor marina, la por em picava a la pell com si hagués posat el braç dins un eixam d’abelles. Avui he tornat a Bach. 

Treballar des de casa es fa estrany i caòtic. Suficient per no saber on comença el cos i on acaba la casa. 

El tren disminueix la marxa fins a quedar completament aturat a l’estació de Montcada i Reixac. A l’andana hi ha deu o dotze persones que, a mesura que parava el tren, s’han anat arremolinant davant les portes dels vagons. En obrir-se, descendeixen un parell de persones i pugen els passatgers que esperaven a l’andana. Aquesta hora encara fa fred i van abrigats amb anoracs i jaquetes gruixudes. Poc després se sent el senyal acústic de tancar-se les portes i la posterior sotragada del comboi posant-se en marxa.

Passada l’estació, descampats i naus industrials. Hi ha alguna cosa que comença en aquesta primera llum. En la claror tèrbola de finals d’hivern que traspassa el vidre, el vestit, la pell, la vena.