Mamadeta, llegeixo a la pissarra d’un bar. Tenim mamadeta, llegeixo en la del següent, i encara dos, tres, quatre cops més al llarg del carrer. El reclam insistent m’esgarrifa i m’enriola a parts iguals. Entra tu i demana una mamadeta, acabo dient-li a l’Albert, un dels amics amb els quals he anat a Tarragona i que, tan desconeixedor i intrigat com jo, se li escapa el riure per sota el nas cada cop que passem per davant d’un d’aquells cartells.

La mamadeta és un beuratge resultant de mesclar Chartreuse verd, Chartreuse groc i granissat de llimona, i que des de fa un parell de dècades es beu per Santa Tecla. El ritual és beure’l amb el barrilet de les festes, una mena de cantimplora penjada al coll, que pots reomplir tantes vegades com faci falta durant la nit.

El Chartreuse va arribar a Tarragona el 1903 de la mà dels monjos Cartoixans i, tot i que actualment es produeix a Voiron (França), s’ha mantingut com el licor típic de la ciutat. De la fórmula, un dels secrets més ben guardats dels monjos, només se’n sap que conté 130 plantes (a saber quines…) a les quals, un cop destil•lades, s’hi afegeix mel i xarop de sucre per obtenir licor verd o groc, i es deixa envellir llargament en botes de roure.

Fotografia i text podria semblar que no tenen res a veure, però cronològicament una cosa va seguir a l’altra i un cop vaig tenir la mamadeta als dits, vaig ser incapaç de fotografiar res més.

Fa uns anys, el novel·lista japonès Haruki Murakami sorprenia els lectors amb un assaig autobiogràfic titulat De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2010), on explicava la seva necessitat de fer exercici físic de resistència, i com aquesta necessitat l’ha portat a córrer maratons i triatlons. Durant l’assaig també aborda temes sobre literatura, i vincula la disciplina i bona forma física amb l’ordre mental que es necessita per escriure concentrat durant unes quantes hores cada dia.

En De què parlo quan parlo de córrer Murakami fa una reflexió sobre com el fet de córrer l’ha ajudat en la seva escriptura. I és que això d’escriure és com una cursa de llarga distància, de resistència, que requereix entrenament i dedicació durant molt de temps.

Jo no corro, però nedo. També escric, tot i que ni una cosa ni l’altra amb la mateixa regularitat ni dedicació que Murakami. 

«És igual com de mundana pugui semblar una acció – escriu Murakami -: mantén-la prou en temps i es converteix en un acte contemplatiu, fins i tot meditatiu».

«Quan corro, corro i prou -també diu -. Corro en un buit. O dit d’altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra dins aquest buit».

Nedar em serveix durant la setmana per relaxar-me, per cremar tota la tensió de l’activitat diària i, sí, també m’ajuda a escriure, ja que molt, molt de tant en tant em ve al cap alguna idea que acaba traspassant al paper.

Entre vinyes

Aquest estiu he tingut l’ocasió de visitar els cellers Joan Simó i Giol Porrera, i les vinyes d’aquest últim a Mas d’en Caçador i Les Sentius, al terme municipal de Porrera. Costers situats a uns 450 metres sobre el nivell del mar, sense abancalar i amb sòl de llicorella, en els quals, seguint la tradició familiar, cultiven varietats autòctones de raïm del Priorat: garnatxa, carinyena i verdiell.

Si m’estimo aquest territori és per tot el que podeu veure aquí: