«Si pogués explicar la història en paraules, no necessitaria una càmera», deia el fotògraf nord-americà Lewis Hine. A vegades, com a Hine, el llenguatge no ens és suficient. 

Allò que no té paraules, però, té imatge. Com la paraula, la imatge és autobiogràfica i discursiva. La fotografia no és l’indret, l’objecte o la persona que hi apareix, sinó el relat que d’ells podem fer-ne. És la possibilitat de fabular sobre el passat i el present,  d’inventar-nos. 

La fotografia és mirar endins, i que aquest mirar endins es faci espai, es dilati, s’embosqui; modeli serralades, planes, ribes, i poder-les habitar. És mostrar no només allò que passa, sinó també el que no passa, el que ens hauria agradat que passés.  

Diary series

La cadira de Glenn Gould

El 6 d’abril de 1962, minuts abans que comencés el concert, Leonard Bernstein, el director de l’orquestra Filharmònica de New York, pujà a l’escenari del Carnegie Hall per desmarcar-se de la interpretació poc ortodoxa de Brahms que aquella nit oferiria l’orquestra de la qual estava al capdavant. Per què la dirigeixo, es preguntà dirigint-se al públic absolutament desconcertat, doncs perquè el pianista que de forma excepcional avui ens acompanya és un artista formidable i penso que es mereixen escoltar-lo.

Dit això donà pas a un home d’aspecte descuidat que, capcot i sense mirar-se el públic, es dirigí al centre de l’escenari. Un cop davant el piano, s’assegué en una cadira de potes curtíssimes que l’obligava a encorbar-se, col·locà els dits sobre el teclat que li quedava a l’altura dels ulls i començà a tocar un Brahms totalment desconegut. 

L’home era Glenn Gould, el que per a molts acabà esdevenint el millor pianista del segle XX. El millor o no, és indiscutible que Gould era únic: interpretava sense partitura —de memòria i sense seguir les indicacions del compositor— i tocava assegut en una atrotinada cadira camacurta que anava amb ell a tot arreu, els cruixits de la qual es fusionaven amb la música. El pare li havia retallat les potes quan Glenn tenia vuit anys per tal de facilitar-li més flexibilitat i comoditat en els seus exercicis de piano.

Existeixen multitud d’anècdotes sobre les seves excentricitats: vestia amb abric, bufanda i guants tot l’any, cantussejava mentre tocava el piano, es treia les sabates a mig concert i odiava el contacte amb el públic, per la qual cosa va deixar d’oferir directes quan només tenia 34 anys. 

Com Bernstein, jo també penso que mereixeu escoltar-lo. Amigues i amics, així tocava el pianista més genial i extravagant de la història: 

Hi ha alguna cosa líquida en la llum que entra per la finestra i cau sobre la taula, els crostons i el ganivet del pa. Mengeu sense intercanviar cap paraula, inclinats sobre els plats. Desvies la mirada a la finestra. No saps si de debò en vols saber res de tot això.