Blog

Penso en Wittgenstein com cobrint l’interval entre dos punts. Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.

Aquesta foscor d’ara, tarda encara, és tota nova. Podria ser qualsevol hora. Des del sofà on m’he assegut a llegir, sento la remor esmorteïda de la caldera de la calefacció que acaba d’engegar-se. És el primer dia que la posem. Fa fred, un fred que és recent i es va fent gran.

Sempre hi ha una primera vegada. L’inici d’alguna cosa comença sempre per fer-la una primera vegada. Un no sap mai si allò que està a punt de fer esdevindrà quelcom irrisori o bé li capgirarà la vida de dalt a baix.

Avui fa un any vaig començar a publicar, en aquest espai, notes i apunts sobre allò que visc i el meu entorn més immediat. No hi ha en elles un propòsit clar. Només el de seure i escriure com a exercici de reflexió sobre els afers quotidians i les experiències viscudes. No és tant l’acció d’explicar uns fets, sinó una mirada personal sobre tot allò que m’envolta. Al llarg d’aquest primer any he publicat setze entrades al blog que han tingut més de tres-cents vuitanta lectors. Un temps en el qual, sobretot, he après a compartir i a descobrir que rere cada like i comentari hi ha persones fantàstiques. Gràcies a tots per ser-hi, sense vosaltres aquella primera vegada no hauria tingut sentit.

El lavabo put a orins. Abans de sortir, em mullo la cara a la pica. És bruta i hi ha restes de paper moll sobre el marbre i a terra. Un cop fora, encara amb nàusees, m’assec a la vorada a esperar que surtin de l’àrea de servei on han entrat a prendre un cafè. Fa una calor sorrenca. Recupero les ulleres de sol que en el moment de rentar-me la cara m’he col·locat sobre el cap i me les poso. Davant queda una extensió infinita de terra erma. Abaixo la mirada i recolzo el front entre les mans quan una nova glopada àcida em puja a la boca. Queden sis-cents quilòmetres per arribar a algun lloc.

 

 

Tot ajupint-me, agafo una pedra del pati. La gossa, un tros enllà, quieta, em segueix amb la mirada. Alço el braç i faig com si, però no la tiro. I ella mou la cua i espera. I ara sí, llanço la pedra, amb tota la força continguda, tan lluny com puc, enllà de l’arbre, prop de la gossa. I la gossa salta i l’atrapa al vol. I amb la pedra a la boca ve cap a mi. Me la deixa a tocar dels peus i posa en mi els seus ulls de bèstia, esperant que li llanci una altra cosa, la vida, per exemple.