Brassaï

La Fundació Mapfre exposa a la casa Garriga Nogués de Barcelona una retrospectiva de més de 200 obres de Brassaï, un dels fotògrafs europeus d’entreguerres més impactants. Quan a la dècada dels anys trenta Gyula Halász comença a guanyar-se la vida amb treballs periodístics que il·lustra amb fotografies, adopta el pseudònim de Brassaï que significa “de Brassó” (el seu poble natal, a la regió de Transsilvània, on mai més tornarà). S’havia establert a París uns anys abans, amb la intenció de dedicar-se a la pintura, després d’haver estudiat art a Budapest i a Berlín. Disciplina que va veure’s obligat a deixar de banda perquè no li reportava prou ingressos per mantenir-se.

Captivat pels suburbis i els baixos fons de la ciutat, Brassaï els convertí aviat en el tema central del seu treball fotogràfic. És el París més canalla i clandestí. En fer-se fosc i protegint-se del fred amb un abric llarg, Brassaï surt a fotografiar-lo amb avidesa. Ho fa carregat amb una pesada càmera de plaques de vidre que, arribat al lloc indicat, col·loca sobre un trípode. Situant-se darrere l’objectiu, encén un cigarret. Les plaques amb què treballa són molt poc sensibles, se les fa ell mateix i les exposa el temps que triga a fumar-se el cigarret. Algunes d’aquestes instantànies amb el temps han esdevingut icones culturals i símbols d’una època.

Amb els contactes necessaris, Brassaï s’introdueix als bordells, cafès i salons de ball per tal de fotografiar els ambients més foscos, representatius del París menys cosmopolita i més autèntic. Una realitat de la qual es nodreix la literatura i la pintura de l’època i que s’acabarà mitificant. La grandesa de Brassaï consisteix a traslladar aquest món, a cavall entre realitat i mite, a un nou mitjà: la fotografia.

A més de les imatges del París de nit, que són les que li donà popularitat, la mostra recull fotografies menys conegudes de l’autor, com les de París de dia, grafits, nus i retrats de l’alta societat francesa, i d’artistes i escriptors com Pablo Picasso, Salvador Dalí, Anaïs Nin, Henry Miller, Jean Genet, Lawrence Durrell i Henri Matisse.

En moure’s, el braç de l’eixugaparabrisa s’endú la neu que en qüestió de segons s’acumula al vidre. Se sent el soroll cru i constant de la goma fregant contra la superfície del vidre. La neu que cau des d’última hora del matí s’ha anat apilonant als vorals i a la part de calçada menys transitada. Habitar el fred. Fer-lo casa.

_MG_1640-3

La tela mínima de la cortina deixa traspassar una llum opaca. És una llum bruta que com una capa de pols es posa sobre la taula, l’ordinador, els llibres. Teclejo algunes paraules, poques. Empenyo el portàtil amb una mà i, apartant-lo un pam, recolzo la barbeta al palmell i llegeixo.

Res que puguis dir, des de la teva solitud, és cert. La distància és una mort atroç i parlar és l’única cosa que et manté viva.

_MG_7707

 

 

Altre cop el fred, com si l’hivern no hagués d’acabar mai. No he anat enlloc més que dins meu. També hi ha arbres dins un. El que passa és que has de saber veure’ls.

_MG_8157-3

 

Asseguda a un dels extrems de la piscina, hi submergeixo els peus. L’aigua és tèbia i el color blau clar del mosaic s’enterboleix fins a enfosquir-se a la part més fonda. Alguns dels nens que han estat fent el curset, abandonen el carril cridant i espolsant-se les gotes com gossos acabats de rentar. En capbussar-me a l’aigua, les veus s’esvaeixen fins a fer-se un silenci embriac. Empenyo els peus contra la paret de la piscina agafant embranzida i me’n vaig tan lluny de mi com puc.

018 (2)