M’he comprat uns auriculars amb sistema de cancel·lació de soroll per aïllar-me dels veïns mentre escric i evitar entrar en conflicte amb ells cada cop que organitzen trobades amb amics o, a l’altra banda de l’envà de l’estudi, el fill adolescent juga a la Palystation xisclant com un porc de camí al banc de matança.

El soroll veïnal no és res nou i la necessitat de silenci per poder-nos concentrar d’alguns escriptors, tampoc. Uns anys enrere en una entrevista, l’escriptor Quim Monzó revelava que utilitza cascs antisorolls, d’aquells que s’empren a les obres, per escriure, i a “Cartas a su vecina”, un recull de vint-i-sis cartes de Marcel Proust que recentment acaba de publicar l’editorial Elba, descobrim la tècnica, més noucentista, del ram de flors. 

El 1908 el matrimoni Williams, el doctor Charles D. i la senyora Marie, va comprar un pis al número 102 del boulevard Haussman de París, just a sobre d’on vivia l’escriptor Marcel Proust. En el moment que van traslladar-s’hi, Proust es trobava immers en l’escriptura de “A la recerca del temps perdut”. Noctàmbul i obsessionat cada cop més amb un silenci que no acabava de trobar, uns mesos enrere havia fet recobrir de suro les parets de la seva habitació per aïllar-se de qualsevol so provinent de l’exterior. Un aïllament que no li va servir de res quan al pis de sobre els Williams varen començar les obres de reforma de l’habitatge per instal·lar-hi la consulta d’ell, un reconegut dentista. Les obres, el posterior tràfec de la consulta i el so de l’arpa que tant agradava tocar a la senyora Marie, una apassionada melòmana, van torturar a l’escriptor fins a la venda de l’immoble el 1919.

«Cartas a su vecina» (Elba, 2021) recull les cartes que Proust adreça als seus veïns de dalt, vint-i-tres a la senyora i tres al seu marit, en les quals els suplica silenci i els demana endarrerir l’horari dels paletes per tal de poder dormir als matins, missives que sovint acompanyava amb un ram de flors, per entendrir-los el cor.

Mamadeta, llegeixo a la pissarra d’un bar. Tenim mamadeta, llegeixo en la del següent, i encara dos, tres, quatre cops més al llarg del carrer. El reclam insistent m’esgarrifa i m’enriola a parts iguals. Entra tu i demana una mamadeta, acabo dient-li a l’Albert, un dels amics amb els quals he anat a Tarragona i que, tan desconeixedor i intrigat com jo, se li escapa el riure per sota el nas cada cop que passem per davant d’un d’aquells cartells.

La mamadeta és un beuratge resultant de mesclar Chartreuse verd, Chartreuse groc i granissat de llimona, i que des de fa un parell de dècades es beu per Santa Tecla. El ritual és beure’l amb el barrilet de les festes, una mena de cantimplora penjada al coll, que pots reomplir tantes vegades com faci falta durant la nit.

El Chartreuse va arribar a Tarragona el 1903 de la mà dels monjos Cartoixans i, tot i que actualment es produeix a Voiron (França), s’ha mantingut com el licor típic de la ciutat. De la fórmula, un dels secrets més ben guardats dels monjos, només se’n sap que conté 130 plantes (a saber quines…) a les quals, un cop destil•lades, s’hi afegeix mel i xarop de sucre per obtenir licor verd o groc, i es deixa envellir llargament en botes de roure.

Fotografia i text podria semblar que no tenen res a veure, però cronològicament una cosa va seguir a l’altra i un cop vaig tenir la mamadeta als dits, vaig ser incapaç de fotografiar res més.

Fa uns anys, el novel·lista japonès Haruki Murakami sorprenia els lectors amb un assaig autobiogràfic titulat De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2010), on explicava la seva necessitat de fer exercici físic de resistència, i com aquesta necessitat l’ha portat a córrer maratons i triatlons. Durant l’assaig també aborda temes sobre literatura, i vincula la disciplina i bona forma física amb l’ordre mental que es necessita per escriure concentrat durant unes quantes hores cada dia.

En De què parlo quan parlo de córrer Murakami fa una reflexió sobre com el fet de córrer l’ha ajudat en la seva escriptura. I és que això d’escriure és com una cursa de llarga distància, de resistència, que requereix entrenament i dedicació durant molt de temps.

Jo no corro, però nedo. També escric, tot i que ni una cosa ni l’altra amb la mateixa regularitat ni dedicació que Murakami. 

«És igual com de mundana pugui semblar una acció – escriu Murakami -: mantén-la prou en temps i es converteix en un acte contemplatiu, fins i tot meditatiu».

«Quan corro, corro i prou -també diu -. Corro en un buit. O dit d’altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra dins aquest buit».

Nedar em serveix durant la setmana per relaxar-me, per cremar tota la tensió de l’activitat diària i, sí, també m’ajuda a escriure, ja que molt, molt de tant en tant em ve al cap alguna idea que acaba traspassant al paper.