És en el llenguatge que acaba tot. Anotar la paraula sempre quan no hi ha res. Només els mots com una natura morta.

L’herba com una successió de fets i després la mà que prem. Comprimint el poc que queda.

Entendre el paisatge com a verb. Pell enfora. Com a allò que pot ocórrer. Llavors hi ha les passes, el gest d’allunyar-nos.

“La poesia no pot omplir la vida, però necessita tota la vida”

Hem de (re) llegir Riba, sí. (Re) llegir-lo incansablement. Tornar a ell com qui torna a casa. Riba no és només poeta. El seu valor no és estrictament literari, sinó que va més enllà. La seva és una poesia que no es pot deslligar de la reflexió, de l’intel·lecte, de la vida. Riba és complex perquè la vida mateixa és complexa. No pot ser d’una altra manera, i això no ens ha de fer gens de por. Cinquanta anys després de la seva mort, els seus valors i pensament són plenament vigents. Actualment són pocs els que encara el llegeixen directament, però el seu llegat continua molt viu en la poesia de les generacions posteriors. Tots els camins duen a Riba i tot lector de poesia, més tard o més d’hora, directa o indirectament, hi acaba anant a parar.


Merda, el pas barrat. Penjat a la tanca, el senyal provisional de sentit obligatori cap a l’esquerra. Consulto el rellotge del tauler del cotxe. Falten cinc minuts per a l’hora anunciada del tall de circulació. No arribarem a temps, bufa C. Inclinant-me sobre el volant, miro cap a la dreta. Un carrer llarg i sense trànsit; a la vorera, alguns homes vells esperen el pas de la volta ciclista a catalunya. Tanca els ulls, li dic a C. C assenteix amb el cap i els tanca. El veig somriure per sota el nas. Giro, amb un cop brusc de volant, cap a la dreta i passo entre tanca i vorera. Ets guay. Pobre de tu que diguis res, l’amenaço.