Amb gest de tancar la porta, agafar la maneta i no moure’m. Quedar-me quieta amb tot el fred dins, mirant com cau la pluja davant el garatge.

_MG_2956

Pregó FMRipoll 2018

El territori modela qui hi habita. Ens defineix. Naixem, creixem i vivim vinculats a un espai físic i emocional. Som paisatge, en formem part. Partim sempre de la realitat més immediata i a través d’ella sentim i anem desenvolupant-nos com a individus. El territori és necessàriament un espai compartit, relacional, i és precisament això el què el fa ric i valuós.

Si bé tots som alguna cosa per nosaltres mateixos, la comunitat ens expandeix i ens aporta una dimensió plural. De la mateixa manera que tenim una dimensió íntima, que només pot desenvolupar-se en la intimitat, les persones tenim una dimensió comunitària que l’hem de fer créixer en col·lectivitat. La festa major té aquesta funció. Amb ella celebrem la vida en comú i ho fem en un espai compartit, al carrer, a les places. Celebrem que som poble i que el poble som tots.

Els pobles prenen forma gràcies a les entitats i les persones que en formen part i a la vegada configuren el seu tarannà i la seva història. El territori geogràfic, paisatgístic, cultural i social amb el qual ens hem anat relacionant ha contribuït que siguem qui som.

Totes les persones que vivim en un municipi assumim la condició de veí o veïna, cosa que implica una sèrie de drets i obligacions envers els altres. La convivència veïnal es basa en valors com la solidaritat, el respecte, la responsabilitat, el civisme i la integració. No hi ha poble sense integració ni igualtat d’oportunitats.

La integració plena, no la compassiva o caritativa, sobrepassa el límit de les institucions i situa la responsabilitat a la societat, en la qual tots, cadascú de nosaltres, som agents integradors amb un alt poder de transformació social. Com a poble i com a individus hem de comprometre’ns a construir una societat més justa, participativa i col·laborativa. Fem poble. Fem Ripoll.

 

201805-cartell-Festa-Major18

L’herba és encara humida de la pluja d’ahir. It is this deep blankness is the real thing strange / The more things happen to you the more you can’t / Tell or remember even what they were. De tot, només n’ha quedat aquests versos d’Empson com una durícia.

002-2

En moure’s, el braç de l’eixugaparabrisa s’endú la neu que en qüestió de segons s’acumula al vidre. Se sent el soroll cru i constant de la goma fregant contra la superfície del vidre. La neu que cau des d’última hora del matí s’ha anat apilonant als vorals i a la part de calçada menys transitada. Habitar el fred. Fer-lo casa.

_MG_1640-3

La tela mínima de la cortina deixa traspassar una llum opaca. És una llum bruta que com una capa de pols es posa sobre la taula, l’ordinador, els llibres. Teclejo algunes paraules, poques. Empenyo el portàtil amb una mà i, apartant-lo un pam, recolzo la barbeta al palmell i llegeixo.

Res que puguis dir, des de la teva solitud, és cert. La distància és una mort atroç i parlar és l’única cosa que et manté viva.

_MG_7707