Ressenyes

 

La Fundació Mapfre exposa a la casa Garriga Nogués de Barcelona una retrospectiva de més de 200 obres de Brassaï, un dels fotògrafs europeus d’entreguerres més impactants. Quan a la dècada dels anys trenta Gyula Halász comença a guanyar-se la vida amb treballs periodístics que il·lustra amb fotografies, adopta el pseudònim de Brassaï que significa “de Brassó” (el seu poble natal, a la regió de Transsilvània, on mai més tornarà). S’havia establert a París uns anys abans, amb la intenció de dedicar-se a la pintura, després d’haver estudiat art a Budapest i a Berlín. Disciplina que va veure’s obligat a deixar de banda perquè no li reportava prou ingressos per mantenir-se.

Captivat pels suburbis i els baixos fons de la ciutat, Brassaï els convertí aviat en el tema central del seu treball fotogràfic. És el París més canalla i clandestí. En fer-se fosc i protegint-se del fred amb un abric llarg, Brassaï surt a fotografiar-lo amb avidesa. Ho fa carregat amb una pesada càmera de plaques de vidre que, arribat al lloc indicat, col·loca sobre un trípode. Situant-se darrere l’objectiu, encén un cigarret. Les plaques amb què treballa són molt poc sensibles, se les fa ell mateix i les exposa el temps que triga a fumar-se el cigarret. Algunes d’aquestes instantànies amb el temps han esdevingut icones culturals i símbols d’una època.

Amb els contactes necessaris, Brassaï s’introdueix als bordells, cafès i salons de ball per tal de fotografiar els ambients més foscos, representatius del París menys cosmopolita i més autèntic. Una realitat de la qual es nodreix la literatura i la pintura de l’època i que s’acabarà mitificant. La grandesa de Brassaï consisteix a traslladar aquest món, a cavall entre realitat i mite, a un nou mitjà: la fotografia.

A més de les imatges del París de nit, que són les que li donà popularitat, la mostra recull fotografies menys conegudes de l’autor, com les de París de dia, grafits, nus i retrats de l’alta societat francesa, i d’artistes i escriptors com Pablo Picasso, Salvador Dalí, Anaïs Nin, Henry Miller, Jean Genet, Lawrence Durrell i Henri Matisse.

1521726005_504434_1521731806_noticia_normal

 


Lita Cabellut (Sariñena, 1961) era pràcticament desconeguda a l’estat espanyol fins que el 2015 el seu nom apareix en el lloc número 333 a la llista Artprice, la principal base de dades del mercat de subhastes, convertint-se en l’artista espanyola més cotitzada, després de Miquel Barceló i Juan Muñoz.

La Fundació Vila Casas exposa fins al 27 de maig una retrospectiva de la seva obra. Una mostra d’una seixantena d’obres creades entre el 2008 i el 2017.

D’ètnia gitana i filla d‘una prostituta, Cabellut passa els primers anys de la seva infància demanant almoina i robant pel mercat de la Boqueria i el Raval de Barcelona fins que a l’edat de vuit anys ingressa en un centre de menors d’on, als tretze, una família benestant del Masnou l’adopta canviant-li radicalment la vida. Amb ella visita el Museo del Prado per primera vegada, i queda captivada davant les obres de Goya i Velázquez.

L’art com a força per transformar les coses, i és que Lita cabellut és una artista marcada per la polèmica, tant per la seva biografia com per la seva obra a cavall entre el realisme i l’abstracció. Partint de la tradició barroca, els seus retrats de gran format són una sobreposició de capes, amb fissures i relleus per on traspua la complexitat de l’ànima humana. Una obra que ens recorda constantment que més enllà de la superfície som, sobretot, éssers complexos.

lita1-U101083669860IG--620x349@abc