Esborradís i blanc

L’Escola d’Art de Vic acull, fins al 23 de juny, una exposició antològica de l’obra de l’artista i amiga Aina Roca Anfruns (1976-2020). La mostra, comissariada per Ana M. Palomo i impulsada per ACVIC, recull una selecció de l’obra de l’Aina que, amb la seva mort inesperada aquest passat estiu, ens ha deixat un llegat artístic i personal immens. Un treball sensible i sòlid caracteritzat per la reflexió i constant recerca sobre el llenguatge artístic. Una creació que transita de la pintura cap a la despintura en la qual el paper a poc a poc va abandonant la funció de fons o suport per esdevenir matèria artística.

Com ella mateixa expressava «[…] el paper ha deixat de ser suport pictòric per ser matèria. Obrir-lo, despullar-lo, modelar-lo, fer-li incisions, modificar-lo sense afegir ni treure. Deixar que la matèria es mostri a partir d’una mínima actuació, que queda incorporada a l’obra a través del seu registre sonor. A mig camí entre la pintura i algun altre lloc, el suport pictòric es transforma en espai i reclama atenció»

El paper esdevé el mitjà sobre el qual, buidant-lo, raspant-lo i sotmetent-lo a incisions, l’Aina explora amb una extrema delicadesa la fragilitat en tots els seus vessants. Una fragilitat que deixa al descobert la bellesa d’allò que és intangible. El títol de la mostra, Esborradís i blanc, remet a un vers del poeta Lluís Calvo, a qui a ella tant li agradava llegir.

Paral·lelament a l’exposició, Camí de Marges edita aquests dies una publicació sobre l’obra de l’artista, incloent-hi també alguns textos seus. La presentació del llibre tindrà lloc el pròxim 11 de juny a l’Escola d’Art de Vic. 

Aina Roca Anfruns

Tabú. El silenci que s’estén per dins

La biblioteca Lambert Mata de Ripoll acull fins al 31 de març Tabú, una exposició sobre l’abús sexual infantil. 

Una mostra ideada i organitzada per l’Associació Reach amb l’objectiu de visibilitzar i reflexionar sobre l’abús sexual infantil (ASI). L’exposició aplega il·lustracions d’Emma Morales Ruiz (Madrid, 1981), que en aquest projecte col·labora de forma desinteressada amb l’associació. Una entitat sense ànim de lucre que, des del 2017, treballa en la prevenció de l’agressió sexual a infants a través de campanyes de formació i de sensibilització. Darrere l’associació hi ha cinc germans que decideixen emprendre el projecte quan un d’ells, l’Àlex, els revela que va patir abusos sexuals durant la infància i, en decidir buscar suport professional, constaten la manca de recursos destinats a la prevenció, tant per part de l’administració pública com de la d’àmbit privat.

El conjunt de l’exposició és una proposta íntima i de sensibilitat desbordant amb la qual l’artista madrilenya aconsegueix, amb el seu potent cromatisme i candidesa expressiva, captivar a grans i petits. Una delicada narració visual que ens apropa a aquesta realitat oculta que és l’abús sexual infantil, sense por, amb franquesa i esperança. El resultat és un projecte artístic que fuig de qualsevol convencionalisme i convida a l’observació i a la reflexió.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), 1 de cada 5 menors pateix abusos de caràcter sexual abans de fer els disset anys, i 8 de cada 10 abusadors són de l’entorn de la família o propers a l’infant. Unes xifres esfereïdores que desmenteixen la falsa creença sobre el fet que les agressions sexuals a infants i adolescents són excepcionals, que succeeixen en comptades ocasions. 

La majoria de nenes, nens i adolescents que pateixen o han patit abús sexual no ho diran mai, a causa de la por, el sentiment de vergonya i de culpa, i la confusió emocional que senten. Un silenci que es dissemina i s’escampa dins de les víctimes com metàstasis. 

Si bé el risc zero de patir una agressió sexual no existeix, sí que es pot minimitzar amb la prevenció. Una prevenció que passa necessàriament per l’apoderament d’infants i adolescents, a través de la dotació d’estratègies que els permetin enfortir-se, i per la sensibilització de les persones adultes del seu voltant, que puguin detectar i identificar situacions de risc de manera precoç. 

La mostra, que també va poder veure’s el passat mes de novembre a la Casa de Cultura de Girona, té previst recórrer diferents poblacions de Catalunya.      

Il·lustració d’Emma Morales Ruiz

Cap de Beethoven

Cap de Beethoven possiblement és l’obra que més em fascina de Dalí. Una aiguada gegantina que pintà als anys setanta llançant pops vius sobre el paper. Els pops en impactar sobre el paper i ser arrossegats deixaven un rastre de tinta amb la qual el pintor anava definint el que seria el cap de Beethoven. Dalí havia col·locat el paper sobre el paviment del pati de la seva casa de Portlligat. Donades les grans dimensions de l’obra, per accedir al centre havia de trepitjar repetidament el paper deixant impreses i integrades dins el retrat les seves petjades. A les empremtes de les espardenyes i la tinta de pop, Dalí va afegir-hi una altra tinta, més vermellosa, amb què va acabar configurant el rostre del compositor i un paisatge a la part inferior. 

Cap de Beethoven. Salvador Dalí

No era la primera vegada que dedicava una obra a Beethoven, el 1939 l’havia dibuixat per a il·lustrar la Vida secreta de Salvador Dalí (1939-1941). Malgrat haver-li dedicat dues obres, Beethoven no fou mai el compositor predilecte de Dalí. El pintor preferia acompanyar-se de la música de Richard Wagner que escoltava en un vell tocadiscos que no sonava molt millor que una paella en la qual s’hi fregien sardines, com ell mateix admetia als amics que, en visitar-lo, es queixaven del so estrepitós que feia l’aparell.

Aquest 2020 es compleixen 250 anys del naixement de Ludwing van Beethoven. A principis de febrer ambdues obres, Cap de Beethoven (1973) i Crani de Beethoven (1939), van viatjar fins a l’Arp Museum, a la ciutat alemanya de Remagen, per sumar-se als actes de commemoració del naixement del compositor.

Dos artistes excèntrics, radicals i innovadors amb un llegat artístic que transgredeix els gèneres.

Takis

L’energia no es crea ni es destrueix, es transforma. És així com Takis (Panayiotis Vassilakis 1925 – 2019) aconsegueix crear escultures dinàmiques mitjançant la conjunció d’electroimants, ferro, fil metàl·lic, fil de niló i agulles que en quedar suspesos en l’aire provoquen moviment i so. Escultures amb les quals a mitjans dels anys cinquanta, l’artista grec arribà a trencar amb la idea de l’obra d’art com a quelcom inamovible. 

La retrospectiva que pot visitar-se al MACBA fins al 19 d’abril pretén explorar l’entorn i allò que hi ha d’imperceptible en tot el que ens envolta.

“L’electromagnetisme és una cosa infinita, invisible – deia Takis – M’agradaria fer-lo visible per tal de comunicar-ne l’existència i fer-ne conèixer la importància. M’agradaria fer visible aquest món invisible, incolor, no sensual i nu que no ens pot irritar la vista, el gust ni el sexe. Aquest món que, simplement, és pensament pur”.

Magnetic Fields. Foto: Roberto Ruiz

Brassaï

La Fundació Mapfre exposa a la casa Garriga Nogués de Barcelona una retrospectiva de més de 200 obres de Brassaï, un dels fotògrafs europeus d’entreguerres més impactants. Quan a la dècada dels anys trenta Gyula Halász comença a guanyar-se la vida amb treballs periodístics que il·lustra amb fotografies, adopta el pseudònim de Brassaï que significa “de Brassó” (el seu poble natal, a la regió de Transsilvània, on mai més tornarà). S’havia establert a París uns anys abans, amb la intenció de dedicar-se a la pintura, després d’haver estudiat art a Budapest i a Berlín. Disciplina que va veure’s obligat a deixar de banda perquè no li reportava prou ingressos per mantenir-se.

Captivat pels suburbis i els baixos fons de la ciutat, Brassaï els convertí aviat en el tema central del seu treball fotogràfic. És el París més canalla i clandestí. En fer-se fosc i protegint-se del fred amb un abric llarg, Brassaï surt a fotografiar-lo amb avidesa. Ho fa carregat amb una pesada càmera de plaques de vidre que, arribat al lloc indicat, col·loca sobre un trípode. Situant-se darrere l’objectiu, encén un cigarret. Les plaques amb què treballa són molt poc sensibles, se les fa ell mateix i les exposa el temps que triga a fumar-se el cigarret. Algunes d’aquestes instantànies amb el temps han esdevingut icones culturals i símbols d’una època.

Amb els contactes necessaris, Brassaï s’introdueix als bordells, cafès i salons de ball per tal de fotografiar els ambients més foscos, representatius del París menys cosmopolita i més autèntic. Una realitat de la qual es nodreix la literatura i la pintura de l’època i que s’acabarà mitificant. La grandesa de Brassaï consisteix a traslladar aquest món, a cavall entre realitat i mite, a un nou mitjà: la fotografia.

A més de les imatges del París de nit, que són les que li donà popularitat, la mostra recull fotografies menys conegudes de l’autor, com les de París de dia, grafits, nus i retrats de l’alta societat francesa, i d’artistes i escriptors com Pablo Picasso, Salvador Dalí, Anaïs Nin, Henry Miller, Jean Genet, Lawrence Durrell i Henri Matisse.