Després de tot, estar. Aquest estar-se només, com pluja abans de caure.
Aquest matí lent m’endinso cap al bosc. Camino fins que la casa queda reduïda a una taca blavosa i dèbil al fons de la vall. Sento, molt endins, el galop de la sang i com, a fora, tot es va fent silenci.
Nuant-me a la cintura la cinta del barnús surto al balcó. És una balconada llarga que, en una feixa, cobreix tota la façana davantera de l’edifici del balneari. A sota hi ha camps i allà lluny el bosc, i més bosc i més arbres. Tot és quiet. Sento, en un batec, el degoteig dels cabells encara molls sobre l’espatlla. És, malgrat ser estiu, un matí fresc i núvol. L’aire és blau i lent, i fa fred quan m’entra dins i em creix al pit en un matollar.
