Hi ha poc trànsit a la carretera. És el primer dia que fa calor i duc el vidre abaixat. Per la finestra entra l’aire reescalfat i l’olor marejadora de la pols i el pol·len. De tot, n’he retingut només el vers. Ressono tot com el buc ple d’abelles. *

* Joan Vinyoli. Llibre d’amic

Deixo la bossa sobre l’ampit de la finestra de casa i, introduint-hi la mà, palpo el fons. Toco alguna cosa que podrien ser les claus i l’agafo. Un cop fora de la bossa, comprovo que és un encenedor clipper que algú un dia em va deixar i no vaig retornar. A la part superior li manca la peça d’acer. Trec la cartera amb algunes monedes, les mateixes de sempre, per si he de pagar una zona blava o vull prendre un cafè a mig matí que acabo pagant sempre amb targeta per no entretenir-me a comptar-les.

Agafo el llibre de poesia que sempre duc a la bossa per llegir en cas d’emergència, i el deixo sobre l’ampit, al costat de la cartera. Faig el mateix amb les ulleres de sol i els dos mòbils, el de la feina i el personal, que entre ambdós acumulen una cinquantena de notificacions de whatsapp i milers de fotos de tots aquells llocs i persones que configuren el meu món.

Al fons de la bossa, palpo els auriculars amb els quals escolto llistes d’spotify en les que en un moment o altre sempre acaba sonant bach. Els aparto a un costat. Toco un llapis d’ikea i un bloc de notes on rarament prenc anotacions perquè després no sé com passar al poema les coses que succeeixen a la vida. Un retall de diari on recomanen una exposició que fa mesos que ha acabat. Un raspall de dents, un pintallavis vermell rússia que he deixat d’utilitzar perquè em tacava la mascareta, i, després sí, el tacte ferruginós d’un manyoc de claus. La de casa, la del garatge, la dels pares i la que no recordo d’on és, però que no me’n vull desfer per si un dia obre alguna porta del passat. 

Amb un gest sec descorro la cortina que dóna al bacó. Una tela gruixuda i vellutada que impedeix que la llum penetri a l’habitació. En fer-ho, una claror bruta omple l’estança. Té quelcom de Hopper. Desplaçant la porta corredissa, surto a la balconada. Exterior amb balcó, va assenyalar-me la veu rogallosa de l’altra banda del telèfon quan uns dies abans vaig trucar a l’hotel per llogar-hi una habitació. Des d’aquí no es veu la platja, només el mar allà al lluny com una màcula. Se’n sent l’olor densa que només sentim els qui hi vivim lluny. De nena podia sentir-la a quilòmetres de distància, en l’aire reescalfat de principis d’agost que entrava per la finestreta abaixada del cent vint-i-set del pare, a mesura que ens apropàvem a la costa. Tot el que en queda, excepte el silenci, pot inventar-se.