Etiqueta: Diari

Obro les finestres. Una llum covada il·lumina de nou les estances que han estat més de quinze dies tancades. Del pati de veïns entra olor a ceba fregida. Em miro la casa com a quelcom aliè. Em miro allò que em pertany, mobles, coixins, llibres, roba, com un estranger. Com si mai abans hagués estat aquí. No obstant això, hi ha una part de mi en tot, en cada objecte. 

Sembla que faci molt de tot plegat. Encara és estiu. Ho és però una mica menys. Passaré el que queda de vacances a casa. Una casa adossada i pati interior on els veïns estenen la roba i, al vespre, sopen i surten a regar les tomaqueres. Els sento conversar o escoltar música al mòbil mentre llegeixo al sofà amb les finestres obertes. El mar sempre ha quedat lluny d’aquí. La piscina inflable que col·locaren al pati del costat, ara és plena d’aigua estancada. Ja ningú s’hi banya. 

Sóc algú que no escriu en cafeteries. Em molesta furgar fins a trobar el bolígraf al fons de la bossa, les converses a la taula del costat, els paraigüers plens a l’hivern, el soroll metàl·lic de les cadires en arrossegar-se, el cafè sol, els televisors sense volum sintonitzats en el canal de notícies, els audio de whatsapp, les engrunes de croissant a la taula. 

Sóc algú que no pren notes i que entra a les papereries de les ciutats que visita a mirar-se la col·lecció de Moleskines. Algú que bada davant l’expositor on, ordenats per mida, s’hi exhibeixen els quaderns de fulles color ivori i tancament elàstic. Tapa dura. Tova. De color negre. Blau safir. Blau escull. Verd murta. Cinta marca pàgines. Butxaca interior. Amb ratlles o sense, i que acaba comprant gominoles. 

Sóc algú que escriu excepte en cafeteries, en vagons de tren, en biblioteques, en sales d’espera, en aeroports, en parcs, en les portes dels lavabos públics, en el dors de la mà. 

Algú que camina, neda, condueix, està i no està per la conversa de la taula intentant retenir imatges, idees, frases, versos que li vénen, com un estol d’ocells, al cap. Algú que en arribar a casa puja al pis de dalt, seu davant un ordinador de sobretaula i escriu.

Posant-me una jaqueta de punt sobre les espatlles, m’assec al graó de la porta que dóna al pati a prendre’m el cafè amb llet. Els racons són plens de sorra i branquillons que el vent ha arrossegat. La llum cau tèrbola i lleugera sobre els terrats i patis interiors. No hi ha lloc per tanta claror. Tot és quiet. Només la bellugadissa d’un parell de pardals que salten d’una branca a l’altra de la figuera.

En un article recent, l’ornitòleg Fittzpatrick explicava que el confinament està variant el comportament dels ocells i el pronòstic és que creixi la població i canviïn la freqüència de cant adaptant-se a un ecosistema en què cada cop tenen menys interrupcions. 

De tot, en quedarà només aquesta calma quieta del moment abans que els pardals alcin el vol.

El moment en què el president espanyol compareixia declarant l’estat d’alarma, em trobava amb un grup d’amics celebrant els cinquanta anys d’un d’ells. Ja de nit i encara amb el soroll i els per molts anys de la festa dins el cap, vaig conduir per carrers deserts fins a casa. Després, només silenci. 

Els primers dies de confinament posava la ràdio de fons. Programes informatius en què periodistes i polítics parlaven del creixement de la corba epidèmica i de mesures per evitar-ne la propagació. En escoltar-los, ni que fos en aquella mena de remor marina, la por em picava a la pell com si hagués posat el braç dins un eixam d’abelles. Avui he tornat a Bach. 

Treballar des de casa es fa estrany i caòtic. Suficient per no saber on comença el cos i on acaba la casa.