M’he comprat uns auriculars amb sistema de cancel·lació de soroll per aïllar-me dels veïns mentre escric i evitar entrar en conflicte amb ells cada cop que organitzen trobades amb amics o, a l’altra banda de l’envà de l’estudi, el fill adolescent juga a la Palystation xisclant com un porc de camí al banc de matança.
El soroll veïnal no és res nou i la necessitat de silenci per poder-nos concentrar d’alguns escriptors, tampoc. Uns anys enrere en una entrevista, l’escriptor Quim Monzó revelava que utilitza cascs antisorolls, d’aquells que s’empren a les obres, per escriure, i a “Cartas a su vecina”, un recull de vint-i-sis cartes de Marcel Proust que recentment acaba de publicar l’editorial Elba, descobrim la tècnica, més noucentista, del ram de flors.
El 1908 el matrimoni Williams, el doctor Charles D. i la senyora Marie, va comprar un pis al número 102 del boulevard Haussman de París, just a sobre d’on vivia l’escriptor Marcel Proust. En el moment que van traslladar-s’hi, Proust es trobava immers en l’escriptura de “A la recerca del temps perdut”. Noctàmbul i obsessionat cada cop més amb un silenci que no acabava de trobar, uns mesos enrere havia fet recobrir de suro les parets de la seva habitació per aïllar-se de qualsevol so provinent de l’exterior. Un aïllament que no li va servir de res quan al pis de sobre els Williams varen començar les obres de reforma de l’habitatge per instal·lar-hi la consulta d’ell, un reconegut dentista. Les obres, el posterior tràfec de la consulta i el so de l’arpa que tant agradava tocar a la senyora Marie, una apassionada melòmana, van torturar a l’escriptor fins a la venda de l’immoble el 1919.
«Cartas a su vecina» (Elba, 2021) recull les cartes que Proust adreça als seus veïns de dalt, vint-i-tres a la senyora i tres al seu marit, en les quals els suplica silenci i els demana endarrerir l’horari dels paletes per tal de poder dormir als matins, missives que sovint acompanyava amb un ram de flors, per entendrir-los el cor.
Cristina Casas i Mata 