Posant-me una jaqueta de punt sobre les espatlles, m’assec al graó de la porta que dóna al pati a prendre’m el cafè amb llet. Els racons són plens de sorra i branquillons que el vent ha arrossegat. La llum cau tèrbola i lleugera sobre els terrats i patis interiors. No hi ha lloc per tanta claror. Tot és quiet. Només la bellugadissa d’un parell de pardals que salten d’una branca a l’altra de la figuera.

En un article recent, l’ornitòleg Fittzpatrick explicava que el confinament està variant el comportament dels ocells i el pronòstic és que creixi la població i canviïn la freqüència de cant adaptant-se a un ecosistema en què cada cop tenen menys interrupcions. 

De tot, en quedarà només aquesta calma quieta del moment abans que els pardals alcin el vol.

El moment en què el president espanyol compareixia declarant l’estat d’alarma, em trobava amb un grup d’amics celebrant els cinquanta anys d’un d’ells. Ja de nit i encara amb el soroll i els per molts anys de la festa dins el cap, vaig conduir per carrers deserts fins a casa. Després, només silenci. 

Els primers dies de confinament posava la ràdio de fons. Programes informatius en què periodistes i polítics parlaven del creixement de la corba epidèmica i de mesures per evitar-ne la propagació. En escoltar-los, ni que fos en aquella mena de remor marina, la por em picava a la pell com si hagués posat el braç dins un eixam d’abelles. Avui he tornat a Bach. 

Treballar des de casa es fa estrany i caòtic. Suficient per no saber on comença el cos i on acaba la casa. 

El tren disminueix la marxa fins a quedar completament aturat a l’estació de Montcada i Reixac. A l’andana hi ha deu o dotze persones que, a mesura que parava el tren, s’han anat arremolinant davant les portes dels vagons. En obrir-se, descendeixen un parell de persones i pugen els passatgers que esperaven a l’andana. Aquesta hora encara fa fred i van abrigats amb anoracs i jaquetes gruixudes. Poc després se sent el senyal acústic de tancar-se les portes i la posterior sotragada del comboi posant-se en marxa.

Passada l’estació, descampats i naus industrials. Hi ha alguna cosa que comença en aquesta primera llum. En la claror tèrbola de finals d’hivern que traspassa el vidre, el vestit, la pell, la vena. 

Giro a l’esquerra, a mesura que m’apropo al centre la circulació es fa cada cop més densa. No han retirat encara la decoració de Nadal i dels fanals hi pengen figures de campanes sense il·luminar. En arribar a l’encreuament del semàfor redueixo progressivament la marxa fins a quedar-me aturada darrere una Berlingo. És hora punta i davant la furgoneta hi ha tres o quatre vehicles més esperant que el semàfor els doni pas. Reclino el cap al respatller i abaixo el volum de la ràdio. Freud industrial, llegeixo retolat a la part posterior del furgó. Fred, rectifico. Solucions en fred industrial, s’explicita sota el nom de l’empresa. En posar-se verd el semàfor els cotxes reprenen la circulació. Accelero. Sigmund hi tindria molt a fer, em dic.