Giro a l’esquerra, a mesura que m’apropo al centre la circulació es fa cada cop més densa. No han retirat encara la decoració de Nadal i dels fanals hi pengen figures de campanes sense il·luminar. En arribar a l’encreuament del semàfor redueixo progressivament la marxa fins a quedar-me aturada darrere una Berlingo. És hora punta i davant la furgoneta hi ha tres o quatre vehicles més esperant que el semàfor els doni pas. Reclino el cap al respatller i abaixo el volum de la ràdio. Freud industrial, llegeixo retolat a la part posterior del furgó. Fred, rectifico. Solucions en fred industrial, s’explicita sota el nom de l’empresa. En posar-se verd el semàfor els cotxes reprenen la circulació. Accelero. Sigmund hi tindria molt a fer, em dic.
Ha deixat de ploure. Una llum blanquinosa, com filaments de floridura, cau sobre els prats i conreus, entre els matolls. Cap rastre de ferida. No tot el que es trenca fa sang.
Després de tot, estar. Aquest estar-se només, com pluja abans de caure.
Aquest matí lent m’endinso cap al bosc. Camino fins que la casa queda reduïda a una taca blavosa i dèbil al fons de la vall. Sento, molt endins, el galop de la sang i com, a fora, tot es va fent silenci.
Nuant-me a la cintura la cinta del barnús surto al balcó. És una balconada llarga que, en una feixa, cobreix tota la façana davantera de l’edifici del balneari. A sota hi ha camps i allà lluny el bosc, i més bosc i més arbres. Tot és quiet. Sento, en un batec, el degoteig dels cabells encara molls sobre l’espatlla. És, malgrat ser estiu, un matí fresc i núvol. L’aire és blau i lent, i fa fred quan m’entra dins i em creix al pit en un matollar.
