Els nou del vint-i-dos

De les lectures d’aquest 2022, us en deixo nou recomanacions. A continuació us faig una petita ressenya de cada llibre i us explico per què no podeu deixar de llegir-lo. 

– Hamnet (L’altra editorial, 2021), obra amb la qual Maggie O’Farrell (Coleraine, Irlanda del Nord, 1972) obté el Women’s Prize for Fiction 2020. Vaig tard, ho sé i, tret de demanar-vos si us plau que el llegiu, segurament no pugui aportar res més de tot el que ja s’ha dit. Fou un dels llibres que va quedar-me pendent de l’any passat i amb el que vaig començar el 2022. A partir d’escasses dades històriques, O’Farrell reconstrueix a través de la ficció el succés més amarg en la vida de William Shakespeare, la mort del seu fill Hamnet quan a penes tenia onze anys. Poc després de la tragèdia, el dramaturg va escriure Hamlet, una de les obres de teatre més cèlebres de tots els temps. Hamnet, traduïda al català per Marc Rubió Rodon, és el retrat lluminós i vivíssim d’un matrimoni poc convencional, el format per una dona feréstega i un home que ho deixa tot per dedicar-se a la seva passió, del vincle indestructible entre dos germans bessons i del dolor d’una pèrdua irreparable, devastadora i tristíssima.

– Amor (Angle editorial, 2022), guanyadora del 32è Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler i amb la qual Manel Castromil Pérez (El Figaró, 1971) debuta en el panorama literari. Un matrimoni passa uns dies de vacances a la casa familiar, en un poble del Pirineu. Ell, professor d’institut prejubilat, i ella, professora d’universitat encara en actiu. L’inici d’un deteriorament físic, però sobretot cognitiu, aboquen al protagonista a un estat apàtic i a un desassossec que va creant al llarg del llibre una atmosfera opressiva i angoixant. Per què soc mereixedor de tant amor i com puc correspondre? És la pregunta que plana, constant i retòrica, en la ment del narrador. A través d’ell —la seva mirada, les seves reflexions— transitem amb subtilesa per la seva història personal i de parella. Una novel·la íntima i colpidora, amb una estructura sorprenent en la qual cada pàgina esdevé un treball d’orfebreria.

– Ja estem morts, amor (Angle editorial, 2021) darrera novel·la de Xavier Aliaga (Madrid, 1970). Nominada al XXIII Premi Llibreter 2022, Ja estem morts, amor és el relat a través del qual Anaïs, una noia de setze anys morta en un accident de trànsit, explica la història dels seus pares. Una història de passió, compromís, ascensos professionals, rutines, traïcions i malentesos que podria ser com qualsevol altra. Si no fos perquè ells s’hauran d’enfrontar a la pitjor de les pèrdues, continuar vivint i decidir si encara poden reconstruir-se com a parella.

– No soc aquí (Anagrama, 2020) obra amb què la periodista i escriptora Anna Ballbona (Montmeló, 1980) va merèixer la cinquena edició del Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Nascuda en una família d’arrel pagesa, la Mila creix en un mas als afores d’un poble que ha quedat atrapat entre un polígon industrial, el cementiri i l’autopista. Una novel·la deliciosa sobre perifèries físiques i íntimes. Sobre l’estranyesa de pertànyer a un lloc on perviu una forma de ser, d’estar i de pensar allunyada dels estàndards. 

– Abans de les cinc som a casa (Edicions 62, 2020). Premi BBVA Sant Joan de Literatura Catalana 2020. Passejant un diumenge pel mercat de Sant Antoni, l’escriptor i periodista Albert Forns (Granollers, 1982) va trobar-se tretze llibretes manuscrites que corresponien als diaris d’un desconegut. Punt de partida que el durà a reconstruir la vida de la persona que s’amaga darrere d’aquelles llibretes. Una investigació gairebé detectivesca i una reflexió sobre per què escrivim. 

Poesia:

– Vent a la mà (Edicions 62, 2021) darrer llibre del poeta Carles Dachs (Santa Eugènia de Berga, 1987), amb el qual va guanyar el XIX Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Estructurat en tres parts molt diferenciades formalment (quartetes, poema llarg i sonets), conté una esplèndida reflexió sobre el pas del temps, la llengua i la senzillesa de les coses.

– La casa dels meus morts, de Josep Checa (Caldes de Montbui, 1962)Publicat per l’editorial Cántico (2022) en edició bilingüe i amb traducció al castellà de la poeta valenciana Lola Andrés. El llibre s’estructura en dues parts – De tornada i La casa dels meus morts – que mantenen un mateix to i fil conductor: la memòria, i com aquesta ens sustenta i ens acaba definint.  

– Tremola’ns (Poesia 3i4, 2022) de Xevi Pujol i Molist (Vic, 1984). Conjunt de poemes, escrits entre el 2011 i 2016 a cavall de Karlsruhe (Alemanya) i de Vic, que indaguen en el lirisme i en l’elaboració d’un nosaltres i d’un tu a través d’una nodrida imatgeria poètica.  

– Hivern de vi novell (Godall edicions, 2022). Llibre que recull l’obra poètica, fins ara inèdita, de l’Albert Benzekry (la Garriga, 1971). En paraules de l’autor: una verema de fons. Poemes escrits en circumstàncies, llocs i paisatges molt diferents, que engloben una profunda reflexió sobre el llenguatge, així com la relació i el diàleg que establim amb el paisatge.

M’he comprat uns auriculars amb sistema de cancel·lació de soroll per aïllar-me dels veïns mentre escric i evitar entrar en conflicte amb ells cada cop que organitzen trobades amb amics o, a l’altra banda de l’envà de l’estudi, el fill adolescent juga a la Palystation xisclant com un porc de camí al banc de matança.

El soroll veïnal no és res nou i la necessitat de silenci per poder-nos concentrar d’alguns escriptors, tampoc. Uns anys enrere en una entrevista, l’escriptor Quim Monzó revelava que utilitza cascs antisorolls, d’aquells que s’empren a les obres, per escriure, i a “Cartas a su vecina”, un recull de vint-i-sis cartes de Marcel Proust que recentment acaba de publicar l’editorial Elba, descobrim la tècnica, més noucentista, del ram de flors. 

El 1908 el matrimoni Williams, el doctor Charles D. i la senyora Marie, va comprar un pis al número 102 del boulevard Haussman de París, just a sobre d’on vivia l’escriptor Marcel Proust. En el moment que van traslladar-s’hi, Proust es trobava immers en l’escriptura de “A la recerca del temps perdut”. Noctàmbul i obsessionat cada cop més amb un silenci que no acabava de trobar, uns mesos enrere havia fet recobrir de suro les parets de la seva habitació per aïllar-se de qualsevol so provinent de l’exterior. Un aïllament que no li va servir de res quan al pis de sobre els Williams varen començar les obres de reforma de l’habitatge per instal·lar-hi la consulta d’ell, un reconegut dentista. Les obres, el posterior tràfec de la consulta i el so de l’arpa que tant agradava tocar a la senyora Marie, una apassionada melòmana, van torturar a l’escriptor fins a la venda de l’immoble el 1919.

«Cartas a su vecina» (Elba, 2021) recull les cartes que Proust adreça als seus veïns de dalt, vint-i-tres a la senyora i tres al seu marit, en les quals els suplica silenci i els demana endarrerir l’horari dels paletes per tal de poder dormir als matins, missives que sovint acompanyava amb un ram de flors, per entendrir-los el cor.

Els nou del vint

Els meus nou preferits del 2020. Petits instants de felicitat en aquest any tan atípic:

– La Pesta, d’Albert Camus (Labutxaca, 2009). La pandèmia de la COVID-19 ha fet disparar les vendes de La Pesta, convertint-se en tot un fenomen editorial a Europa. 

La novel·la de Camus (1913 – 1960) explica com a finals dels anys quaranta del segle XX una epidèmia de pesta bubònica afecta la ciutat algeriana d’Orà, llavors encara colònia francesa, i com tota la població queda sumida al confinament i a la por. 

Escrita durant l’ocupació alemanya de França i publicada el 1947, un cop finalitzada la II Guerra Mundial, sovint s’ha interpretat com una al·legoria de l’ocupació nazi o, per extensió, com a metàfora de qualsevol mal. Mai fins ara, però, la lectura literal – confinament, por, solidaritat, mort, supervivència – havia estat tan vigent. La similitud entre la novel·la i la realitat, ara mateix, és esfereïdora.

– Ordesa, de Manuel Vilas (Alfaguara, 2018). Millor llibre de l’any 2018 segons Babelia (El País). La novel·la més personal de l’escriptor Manuel Vilas (Barbastro, 1962), escrita en clau d’autoficció. Una crònica familiar i social de l’Espanya de les últimes dècades, a partir de la reconstrucció fragmentada de la història dels seus pares després de la seva pèrdua. Un llibre absolutament extraordinari.

– Idaho, d’Emily Ruskovich (Les hores, 2020). Guardonada amb el prestigiós International Dublin Literary Award del 2019, atorgat pels bibliotecaris d’arreu del món. Idaho, novel·la de debut de l’escriptora nord-americana Emily Ruskovich, narra la història d’una família assotada per una gran tragèdia i els efectes que aquest fet brutal té en altres persones. Una novel·la bellíssima que ens fa reflexionar sobre l’amor, el perdó i l’oblit.

– Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019). Guanyadora del Premi Llibres Anagrama és la segona novel·la de Solà (Malla, 1990). Narra la història de dues morts a partir de la veu de diferents personatges i elements de la natura. Un llibre escrit amb una prosa poèticament deliciosa i plena de textures. 

– En lloc segur, de Wallace Stegner (Libros del Asteroide, 2017) En lloc segur, publicada originàriament el 1987, és l’última novel·la de Wallace Stegner (1903-1993), un dels màxims exponents del realisme nord-americà de la segona meitat del segle XX.

Un escriptor, editor i professor de literatura ja retirat – alter ego de Stegner – i la seva parella visiten a uns amics de joventut a la residència d’estiu que aquests últims tenen a Vermont. Tots ells saben que serà el darrer cap de setmana que passaran junts. Una profunda reflexió sobre l’amor i l’amistat. 

– Benedicció, de Kent Haruf (Edicions del Periscopi, 2019). Tercera entrega de la trilogia de Holt, en la qual Kent Haruf (1943 – 2014) ens apropa a les vides dels habitants d’un petit indret de Colorado. Dad Lewis, un ancià amb malaltia terminal, passa els seus últims dies acompanyat de la seva dona i la seva filla, qui s’ha traslladat a la casa familiar per cuidar-lo. Amb una prosa senzilla i plena de detalls, Haruf ens endinsa en la vida quotidiana dels veïns on les històries s’entrellacen amb un ritme pausat i commovedor.

Benedicció ens parla de la mort i de l’acceptació d’aquesta d’una manera natural i amb la fermesa de saber que el passat no es pot canviar. 

– La lección de anatomía, de Marta Sanz (Anagrama, 2014). Després d’haver estat publicada el 2008 per RBA, el 2014 l’editorial Anagrama reedita la novel·la revisada, reestructurada i ampliada per l’autora. 

Autobiografia novel·lada en la qual Marta Sanz (Madrid, 1967) realitza, en un procés semblant al d’un forense que practica l’autòpsia a un cadàver, una dissecció psicològica d’ella mateixa i del seu entorn. Tant és així que la novel·la pren el títol del quadre de Rembrandt, un pintor amb el qual la novel·lista comparteix la seva visió del realisme: fosc i lluminós.

Poesia :

– Entre la fractura i l’aleteig, de David Tona (Témenos Edicions, 2019). Un recorregut poètic a través del qual Tona (Gurb, 1978) explora el fet de viure, l’experiència del dolor i el pas del temps a partir d’elements naturals i del paisatge. Unes imatges que qüestionen i interpel·len al poeta osonenc tant per la seva profunda bellesa com per la crua realitat que ens toca a tots viure. 

–  Capcorestómac, de Biel Barnils (Témenos Edicions, 2019). Primer poemari de l’escriptor i activista cultural Biel Barnils (Barcelona, 1976). Capcorestómac recull 60 poemes – ordenats per pensament, emoció i víscera – que l’autor “salva de la foguera” dels escrits fins al moment, que considera el bell mig de la seva vida. 

La Pesta

Quan fa uns anys un amic es traslladà de pis, em va oferir els llibres que més m’agradessin de la seva biblioteca perquè en el seu nou domicili no disposava d’espai suficient per encabir-hi el centenar de volums que havia anat acumulant en les últimes dècades. D’entre la vintena de llibres que vaig triar, hi havia una edició de butxaca de La Pesta, d’Albert Camus, de l’any 1978. 

Aquests dies no he estat l’única que l’he rellegit. La pandèmia de la COVID-19 ha fet disparar les vendes de La Pesta, convertint-se en tot un fenomen editorial a Europa. A finals de gener a França es varen vendre 1.700 còpies de la novel·la en tan sols una setmana, i a Itàlia les vendes van fer que el llibre es situés en la tercera posició del rànquing dels més venuts. Des d’aquest mes ja pot llegir-se la traducció castellana en format ebook, i a partir d’avui la novel·la també està disponible en format audiollibre.

La novel·la de Camus explica com a finals dels anys quaranta del segle XX una epidèmia de pesta bubònica afecta la ciutat algeriana d’Orà, llavors encara colònia francesa, i com tota la població queda sumida al confinament i a la por. 

Escrita durant l’ocupació alemanya de França i publicada el 1947, un cop finalitzada la II Guerra Mundial, sovint s’ha interpretat com una al·legoria de l’ocupació nazi o, per extensió, com a metàfora de qualsevol mal. Mai fins ara, però, la lectura literal – confinament, por, solidaritat, mort, supervivència – havia estat tan vigent. La similitud entre la novel·la i la realitat, ara mateix, és esfereïdora.

I és que totes les pestes són una mateixa pesta. La bubònica que afectà la ciutat d’Orà a mitjan segle XX és també la pesta bruna (nazisme). Però és també el Coronavirus i qualsevol totalitarisme. L’Orà de Camus és una ciutat de Xina, d’Itàlia, és la Barcelona del 2020.  

La pesta de la qual ens parla Camus és el nom genèric de totes les malalties contagioses, totes les epidèmies físiques, mentals o morals. La relectura, en plena pandèmia de la COVID-19, esdevé necessàriament una reflexió sobre la responsabilitat individual i com ens situem al món davant d’una realitat al límit. En definitiva, qui decidim o escollim ser.