Els nou del vint

Els meus nou preferits del 2020. Petits instants de felicitat en aquest any tan atípic:

– La Pesta, d’Albert Camus (Labutxaca, 2009). La pandèmia de la COVID-19 ha fet disparar les vendes de La Pesta, convertint-se en tot un fenomen editorial a Europa. 

La novel·la de Camus (1913 – 1960) explica com a finals dels anys quaranta del segle XX una epidèmia de pesta bubònica afecta la ciutat algeriana d’Orà, llavors encara colònia francesa, i com tota la població queda sumida al confinament i a la por. 

Escrita durant l’ocupació alemanya de França i publicada el 1947, un cop finalitzada la II Guerra Mundial, sovint s’ha interpretat com una al·legoria de l’ocupació nazi o, per extensió, com a metàfora de qualsevol mal. Mai fins ara, però, la lectura literal – confinament, por, solidaritat, mort, supervivència – havia estat tan vigent. La similitud entre la novel·la i la realitat, ara mateix, és esfereïdora.

– Ordesa, de Manuel Vilas (Alfaguara, 2018). Millor llibre de l’any 2018 segons Babelia (El País). La novel·la més personal de l’escriptor Manuel Vilas (Barbastro, 1962), escrita en clau d’autoficció. Una crònica familiar i social de l’Espanya de les últimes dècades, a partir de la reconstrucció fragmentada de la història dels seus pares després de la seva pèrdua. Un llibre absolutament extraordinari.

– Idaho, d’Emily Ruskovich (Les hores, 2020). Guardonada amb el prestigiós International Dublin Literary Award del 2019, atorgat pels bibliotecaris d’arreu del món. Idaho, novel·la de debut de l’escriptora nord-americana Emily Ruskovich, narra la història d’una família assotada per una gran tragèdia i els efectes que aquest fet brutal té en altres persones. Una novel·la bellíssima que ens fa reflexionar sobre l’amor, el perdó i l’oblit.

– Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019). Guanyadora del Premi Llibres Anagrama és la segona novel·la de Solà (Malla, 1990). Narra la història de dues morts a partir de la veu de diferents personatges i elements de la natura. Un llibre escrit amb una prosa poèticament deliciosa i plena de textures. 

– En lloc segur, de Wallace Stegner (Libros del Asteroide, 2017) En lloc segur, publicada originàriament el 1987, és l’última novel·la de Wallace Stegner (1903-1993), un dels màxims exponents del realisme nord-americà de la segona meitat del segle XX.

Un escriptor, editor i professor de literatura ja retirat – alter ego de Stegner – i la seva parella visiten a uns amics de joventut a la residència d’estiu que aquests últims tenen a Vermont. Tots ells saben que serà el darrer cap de setmana que passaran junts. Una profunda reflexió sobre l’amor i l’amistat. 

– Benedicció, de Kent Haruf (Edicions del Periscopi, 2019). Tercera entrega de la trilogia de Holt, en la qual Kent Haruf (1943 – 2014) ens apropa a les vides dels habitants d’un petit indret de Colorado. Dad Lewis, un ancià amb malaltia terminal, passa els seus últims dies acompanyat de la seva dona i la seva filla, qui s’ha traslladat a la casa familiar per cuidar-lo. Amb una prosa senzilla i plena de detalls, Haruf ens endinsa en la vida quotidiana dels veïns on les històries s’entrellacen amb un ritme pausat i commovedor.

Benedicció ens parla de la mort i de l’acceptació d’aquesta d’una manera natural i amb la fermesa de saber que el passat no es pot canviar. 

– La lección de anatomía, de Marta Sanz (Anagrama, 2014). Després d’haver estat publicada el 2008 per RBA, el 2014 l’editorial Anagrama reedita la novel·la revisada, reestructurada i ampliada per l’autora. 

Autobiografia novel·lada en la qual Marta Sanz (Madrid, 1967) realitza, en un procés semblant al d’un forense que practica l’autòpsia a un cadàver, una dissecció psicològica d’ella mateixa i del seu entorn. Tant és així que la novel·la pren el títol del quadre de Rembrandt, un pintor amb el qual la novel·lista comparteix la seva visió del realisme: fosc i lluminós.

Poesia :

– Entre la fractura i l’aleteig, de David Tona (Témenos Edicions, 2019). Un recorregut poètic a través del qual Tona (Gurb, 1978) explora el fet de viure, l’experiència del dolor i el pas del temps a partir d’elements naturals i del paisatge. Unes imatges que qüestionen i interpel·len al poeta osonenc tant per la seva profunda bellesa com per la crua realitat que ens toca a tots viure. 

–  Capcorestómac, de Biel Barnils (Témenos Edicions, 2019). Primer poemari de l’escriptor i activista cultural Biel Barnils (Barcelona, 1976). Capcorestómac recull 60 poemes – ordenats per pensament, emoció i víscera – que l’autor “salva de la foguera” dels escrits fins al moment, que considera el bell mig de la seva vida. 

La Pesta

Quan fa uns anys un amic es traslladà de pis, em va oferir els llibres que més m’agradessin de la seva biblioteca perquè en el seu nou domicili no disposava d’espai suficient per encabir-hi el centenar de volums que havia anat acumulant en les últimes dècades. D’entre la vintena de llibres que vaig triar, hi havia una edició de butxaca de La Pesta, d’Albert Camus, de l’any 1978. 

Aquests dies no he estat l’única que l’he rellegit. La pandèmia de la COVID-19 ha fet disparar les vendes de La Pesta, convertint-se en tot un fenomen editorial a Europa. A finals de gener a França es varen vendre 1.700 còpies de la novel·la en tan sols una setmana, i a Itàlia les vendes van fer que el llibre es situés en la tercera posició del rànquing dels més venuts. Des d’aquest mes ja pot llegir-se la traducció castellana en format ebook, i a partir d’avui la novel·la també està disponible en format audiollibre.

La novel·la de Camus explica com a finals dels anys quaranta del segle XX una epidèmia de pesta bubònica afecta la ciutat algeriana d’Orà, llavors encara colònia francesa, i com tota la població queda sumida al confinament i a la por. 

Escrita durant l’ocupació alemanya de França i publicada el 1947, un cop finalitzada la II Guerra Mundial, sovint s’ha interpretat com una al·legoria de l’ocupació nazi o, per extensió, com a metàfora de qualsevol mal. Mai fins ara, però, la lectura literal – confinament, por, solidaritat, mort, supervivència – havia estat tan vigent. La similitud entre la novel·la i la realitat, ara mateix, és esfereïdora.

I és que totes les pestes són una mateixa pesta. La bubònica que afectà la ciutat d’Orà a mitjan segle XX és també la pesta bruna (nazisme). Però és també el Coronavirus i qualsevol totalitarisme. L’Orà de Camus és una ciutat de Xina, d’Itàlia, és la Barcelona del 2020.  

La pesta de la qual ens parla Camus és el nom genèric de totes les malalties contagioses, totes les epidèmies físiques, mentals o morals. La relectura, en plena pandèmia de la COVID-19, esdevé necessàriament una reflexió sobre la responsabilitat individual i com ens situem al món davant d’una realitat al límit. En definitiva, qui decidim o escollim ser.